Home

El procés d’aprenentatge del dibuix és un camí, que si no es remena massa,hauria de ser natural, plàcid i engrescador. Però sembla que els pares i educadors tenim pressa i demanem als infants que aprenguin a dibuixar de la manera que un adult (que no sol ser dibuixant) creu que ha de ser.

Els infants, quan comencen a dibuixar, no ho fan a partir de la percepció visual, no són sensibles a les formes concretes sinó que dibuixen a partir de l’experiència que tenen amb tot allò que transmeten al paper. Per això ens trobem dibuixos amb pares enormes, més grans que la casa, germans petits minúsculs, colls inexistents (de què li serveix el coll a un nen?;) o mans amb dits que agafen alguna cosa i sense dits quan no agafen res…

Dibuixen a partir de l’experiència que tenen amb tot allò que transmeten al paper. Per això ens trobem dibuixos amb pares enormes, germans petits minúsculs…

És una proposta molt estranya i habitual per a un nen de primer de primària, demanar-li, per exemple, que dibuixi un arbre que observen del carrer. Un arbre amb el qual no ha tingut cap contacte, no hi ha pujat, no li ha arrencat els fruits o no ha abraçat. Un arbre més, que quasi no veu. Si ens fixem en el resultat d’una proposta d’aquest estil, on es demana a l’infant que sigui sensible a les formes que veu i no al que sent, tots els dibuixos de la classe s’assemblen bastant, perquè es copien entre ells i procuren satisfer la demanda del mestre que estira cada línia per aconseguir un resultat digne d’àlbum.

És a partir (sempre aproximat) del segon cicle de primària, que els infants comencen a ser sensibles a les formes de l’entorn i, de manera natural, el dibuixen percebent cada vegada amb més claredat les lleis de la perspectiva, proporció, color i estructura, que fa tres anys els hi eren totalment abstractes.

L’únic que podem fer com a mestres és provocar l’alumne des dels materials i els suports.

No cal forçar-ho, passa sol

I jo pregunto, igual que a un nen que no sap caminar, no li proposem que faci la tombarella, per què tenim tanta pressa perquè els infants dibuixin l’entorn que els envolta? L’únic que aconseguim és posar-los en un conflicte frustrant i poc engrescador. I garantir que així que pugui, aquell que no se’n surt, deixi de dibuixar.

Si permetem que el dibuix d’un infant vagi evolucionant, sense remenar-lo massa, anirà desenvolupant-se tranquil·lament fins a l’etapa adulta.L’únic que podem fer com a mestres és provocar l’alumne des dels materials i els suports. No els demanem més, no cal!

Glòria Vives: Col·laboro amb la Universitat de Barcelona, a la Facultat d’Educació. Realitzo tallers per a mestres per a escoles públiques i entitats privades, i faig xerrades sobre expressió plàstica a diferents centres.