Home

A Barbiana tenim la sort de tenir en el nostre consell de redacció a persones que aquests dies han reflexionat i escrit sobre el paper de l’educació i la possible tornada o no a l’escola. Recollim les seves veus, i també les d’entitats de professionals, de sindicats, de famílies i d’escoles per emetre el nostre posicionament sobre la tornada a l’escola després d’aquests mesos de confinament.

Ens hem passat el confinament sentint tota mena d’opinions sobre l’impacte sobre l’educació i l’aprenentatge que tindrà la situació actual. Se n’han destacat aspectes positius, com les oportunitats generades per enfortir els vincles familiars, i en el cas de primària i secundària, potenciar el treball autònom i, tot sovint, relaxar la pressió de les notes i afavorir un tracte més personal – tot i la paradoxa de la distància – amb el professorat.

Entre els aspectes negatius, els derivats de la manca de socialització i de relació directa entre alumnat i professorat. Però bona part de la preocupació ha vingut per factors socials i econòmics. Per una banda, les previsibles desigualtats que genera una situació prolongada en el temps en què els infants amb menys oportunitats familiars quedin enrere, i no només quant a aprenentatges, sinó també quant a possibles necessitats socials. I d’altra banda, les dificultats per a molts adults per realitzar les seves tasques laborals (des de casa o no) quan tenen criatures a càrrec. Dificultats doncs, que no acaben d’aparèixer ara a causa de la pandèmia, però que aquesta situació posa de manifest. Com posa de manifest la funció també social i econòmica que realitza l’escola, hi estiguem o no d’acord.

A diversos països del nostre entorn, i el nostre no ha estat diferent, són precisament aquestes dues funcions de l’escola – que no cap altra – les que han fet que professionals i persones dedicades a la política reclamessin la reobertura dels centres quan era evident que si només fos per a tasques d’aprenentatge,  en igualtat de condicions, aquesta reobertura no seria en absolut urgent.

Un cop els governs prenen la decisió de fer aquesta reobertura, però, s’ha fet obvi que les condicions que exigeix l’emergència sanitària tal com s’entén des d’un paradigma exclusivament epidemiològic no són les òptimes per obrir, i no només per a les criatures, també per a les professionals i en el cas de les concertades i privades, per a la seva pròpia economia. Per això les declaracions dels polítics han anat seguides d’una pluja de crítiques a unes parts o altres de les decisions anunciades. No és estrany, ja que es tracta de decisions summament complexes per a les quals, precisament, hauria estat necessària més que mai la consulta a professionals i experts.

Cal obrir els centres per pal·liar els efectes socials i econòmics del fet que estiguin tancats? O en aquestes circumstàncies, millor no fer-ho?

A Barbiana tenim la sort de tenir en el nostre consell de redacció a persones que aquests dies han reflexionat i escrit sobre el tema, com la Celeste Vaiana, en Jordi Mateu, responsable del CAIEV, que ha fet el seu manifest sobre el tema, o la Heike Freire, que juntament amb el pediatre José María Paricio han publicat un lúcid article al diari El País. A més, hem escoltat les veus de la Xarxa d’educació lliure, de les Escoles Bressol indignades, d’entitats de professionals, de sindicats, de famílies, d’escoles.

A Barbiana tenim la sort de tenir en el nostre consell de redacció a persones que aquests dies han reflexionat i escrit sobre el tema, com la Celeste Vaiana, en Jordi Mateu, responsable del CAIEV, que ha fet el seu manifest sobre el tema, o la Heike Freire, que juntament amb el pediatre José María Paricio han publicat un lúcid article al diari El País. A més, hem escoltat les veus de la Xarxa d’educació lliure, de les Escoles Bressol indignades, d’entitats de professionals, de sindicats, de famílies, d’escoles.

La nostra opinió

De tot plegat, fem nostres la majoria dels seus arguments i n’afegim de nous:

  • Les decisions preses sobre tot des de la por no són les més encertades en educació, ja que aquesta por es trasllada als infants. D’altra banda, sembla que augmenta l’evidència científica que diu que els infants d’aquesta edat i el seu professorat en general no són grups de risc (els docents que ho siguin no haurien de tornar a l’escola). De fet, hi ha diverses malalties estacionals molt pitjors per a infants i professorat en què no es confinen els infants ni es tanquen les escoles. En canvi, passar la malaltia en condicions controlades augmentaria la immunitat de grup de tota la societat. En tot cas, obriríem la porta a estudiar de quina forma es poden establir certs “cercles segurs”, més amples que la família però encara estrets, dins els quals moure’s amb la llibertat, la seguretat, la tranquil·litat i la proximitat als companys i companyes que es dona a la llar.
  • Algunes de les mesures que es proposen no són necessàries ni estan validades científicament: no està clar que en els infants les mascaretes no siguin pitjors que en els adults; tampoc que rentar-se les mans més sovint del què es fa habitualment no sigui nociu per als infants, igual que ho són els desinfectants.
  • Els infants de 0 a 6 anys (tota l’etapa infantil) necessiten una cura amorosa, propera, basada en el llenguatge sensorial, no verbal (també facial), en el tacte, la proximitat física, i una atenció molt propera, amb ràtios especialment baixes, que ja són poc adequades en la major part de casos. A més, han de poder seguir lliurement els seus impulsos de contacte físic, exploració i moviment. En el moment actual, serà molt difícil donar tot això amb les condicions sanitàries exigides. Per tant, creiem que en aquesta edat hauria d’haver-hi dues possibles opcions: o bé permetre que els infants i les seves educadores (les que ho desitgessin i amb controls sanitaris, limitacions de contacte i si s’escau, remuneració extra) poguessin conviure de forma normalitzada amb les criatures; o bé que les famílies  comptessin amb un suport extra que els permetés continuar en les condicions del confinament. O bé totes dues coses, de forma voluntària per a les famílies tal com es proposa, però aprofitant així per baixar les ràtios a l’escola bressol. Mentrestant, mantenir el contacte i el suport a distància de les educadores a les famílies per oferir a casa prou estimulació (però no hiperestimulació).
  • Els infants de primària (sobre tot a partir dels 10 anys) poden ser més capaços de transitar les mesures establertes; tot i que no és una situació òptima, l’oportunitat de veure els amics i amigues i professorat de forma puntual pot tenir els seus avantatges, especialment si s’optés per una estratègia de “no por”. Però la funció social que esmentàvem no ha de regir les decisions. En canvi, el treball en xarxa d’escoles i serveis socials, que ja es dona habitualment, podria permetre un abordatge específic de necessitats en aquest sentit.
  • A la secundària s’hi afegeix una pressió curricular, sobre tot en aquells adolescents que han de canviar d’etapa. La tornada a l’escola no semblaria tan problemàtica en aquests casos, amb nois i noies capaços de respectar normes bàsiques i comunicar-se amb altres mitjans. No obstant això, creiem que cal prioritzar l’atenció personalitzada, d’acompanyament personal i educatiu, més que les “classes” convencionals. Creiem que la tornada als instituts no hauria de ser una excusa per tornar a una exigència a la que no es podrà respondre de forma normal. Minimitzar la pressió de les notes seria un criteri just i necessari en aquests moments.
  • A totes les etapes, cal aprofitar l’ocasió per escoltar més els infants i els nois i noies, ells poden tenir propostes per organitzar l’escola de forma segura però més adaptada a les seves necessitats. A més, si escoltar-los sempre és una necessitat, en aquests moments en què poden haver-hi malestars per elaborar i dolors per compartir, encara ho és més.
  • Aprofitar també el relaxament de l’exigència per provar amb metodologies més “humanes”, agrupaments diferents, etc. així com per recuperar els espais exteriors.
  • Tot això implica una reorganització del centre que requereix un cert temps de planificació i més participació de tots els agents implicats, començant pel professorat (i les seves associacions i sindicats), a qui no es pot exigir l’obligació de suportar la tensió entre les necessitats dels infants i un marc escolar que podria no respectar-les; un temps que potser hauria valgut la pena allargar fins al setembre (tot i la necessitat de fer algun tipus de tancament de curs). A més, són imprescindibles ràtios més baixes i més professorat, especialment en el primer cicle d’infantil (0-3).
  • Les persones que cuiden (professorat i famílies) necessiten més que mai poder afrontar l’estrès que suposa adaptar-se a situacions noves i complexes, amb un suport emocional real: espais de cura per a les persones que tenen cura.
  • Cal actuar amb previsió, si tal com s’anuncia a la tardor pot haver-hi rebrots. Avaluar l’eficàcia (en tots els àmbits) de les mesures preses i posar imaginació per introduir-ne de noves que tinguin més en compte les necessitats dels infants.
  • Seria necessari en aquest moment de canvis i transformació revisar la mirada de fons que es té sobre la Infància i sobre l’educació, ja que des del punt de vista de la Salut Mental, Emocional i fins i tot Física, la proposta institucional i l’escolarització precoç estan lluny del desitjable.
  • Així mateix, cal posar més recursos en l’educació i el treball social, així com en la conciliació familiar i laboral, per no atorgar a l’escola unes funcions que la sobrepassen.
  • L’emergència sanitària ha fet que es posessin molts més recursos a la sanitat dels que mai s’hauria pensat; ara cal posar més recurssos a l’educació si es vol fer amb el mínim de qualitat que cada etapa requereix.