Home

En una ocasió vaig treballar en un assessorament a una escola, on vaig acompanyar a una mestra amb el seu grup durant diverses sessions. L’escola ens havia contactat ja que en aquest grup es donaven freqüents problemes de disciplina, que anaven augmentant i empitjorant el clima d’aula i les relacions a diferents nivells: entre el grup es donaven casos d’agressions, unes explícites i altres encobertes, i alguns nens tenien por de reaccionar; la relació de la mestra amb el grup estava tenyida de frustració, impotència i cansament, ja que després de diversos intents, xerrades, assemblees i càstigs, la conflictivitat seguia latent; la relació amb les famílies, atesos els continus conflictes a l’aula, també patia de tensió, desconfiança i exigència. Resulta fàcil imaginar en quin estat emocional i d’esgotament es trobaria qualsevol que hagués de gestionar una situació així.

En diverses entrevistes amb aquesta tutora, li pregunto pel grup. M’explica sobre els nens, les dinàmiques que es donen, i en totes i cadascuna de les nostres xerrades em parla sobre un nen amb un protagonisme central en les escenes disruptives, a provocar el malestar a l’aula entre la resta de companys. Quan em parla d’aquest nen s’emociona, puc sentir la seva frustració, la seva ràbia, la seva impotència … Li pregunto per la història familiar d’aquest nen: ha patit maltractament per part de la seva mare, una dona que ve, al seu torn, d’una història duríssima . El nen ha patit un abandonament continu des de fa anys. El seu pare va marxar quan era un nadó i no manté cap contacte amb ell ni amb la mare. Ell ha passat moltíssimes hores sol tancat a la seva habitació, ni tan sols podia sortir per anar al bany o beure aigua. En alguna ocasió la mare s’havia enfadat i li havia colpejat per fer-se les seves necessitats a sobre.

En totes i cadascuna de les nostres xerrades la mestra em parla sobre un nen amb un protagonisme central en les escenes disruptives

La mestra es trenca quan explica algunes de les escenes de vida d’aquest nen. Certament, ningú quedaria indiferent en escoltar-les, però tinc la sensació que en el cas d’aquesta mestra hi ha alguna cosa important que la vincula amb la història d’aquest nen, donada la seva gran implicació emocional que va més enllà d’unes dificultats de gestió de conflictes a l’aula, o d’una preocupació lògica per un nen que pateix. Després d’unes quantes sessions, i de tenir cert vincle amb ella, li proposo fer un treball personal sobre la seva pròpia família. Es troba en una situació molt apurada, amb molt malestar, i accedeix a obrir-se a aquesta exploració amb certa confiança.

Explica que sempre va ser una nena obedient i autònoma i va ser molt elogiada per això. De petita va patir una malaltia respiratòria, i els seus pares van decidir portar-la a casa d’uns oncles que vivien al camp, i visitar-la els caps de setmana i períodes de vacances. Els oncles no tenien fills, i la van acollir generosament amb ells. Treballaven tot el dia, i ella passava hores sola sense acabar d’entendre per què estava en aquella casa lluny dels seus pares. Els seus oncles la van proveir de menjar, de roba, d’escola … però mai van tenir un gest afectuós amb ella més que dir-li una vegada i una altra que valoraven enormement que fos una nena tan autònoma i espavilada. Un cop, durant una tempesta, estava sola a la seva habitació i en escoltar un tro va tenir tant por que es va fer pipí a sobre. Quan la seva tia va veure el que havia passat no va dir ni una sola paraula, però la seva mirada es va clavar en ella com ganivets, i va sentir la vergonya i la culpa per tot el seu cos, per haver-la decebut enormement. Encara ara, en l’edat adulta, es posava vermella en recordar aquest episodi.

Després de treballar amb la mestra, es va fer evident una història de vida que ella vivia com un abandonament, encara que no fos tan manifesta. Va ser un abandonament justificat per causes mèdiques, i amb la millor de les intencions, però un abandonament, al cap i a la fi. Encara que tenia la seva pròpia història molt ben moblada i col·locada en el seu cap, des d’un relat de comprensió i acceptació, tenia una empremta emocional que perdurava en la seva memòria. Va ser una nena obligada a deixar la seva llar i els seus pares, quan no tenia la maduresa ni els recursos suficients per poder-ho comprendre i integrar. Va admetre, per primera vegada a la vida, que s’havia sentit abandonada encara que no s’havia sentit amb dret a expressar-ho, ja que tot la família estava molt agraïda pel que havien fet els seus oncles per ella.

Sempre va tenir dificultat en connectar amb els seus desitjos, en expressar el que sentia, en sentir-se amb dret a equivocar-se o a donar-se un espai de dignitat i de força.


Aquesta experiència va deixar una empremta profunda en molts aspectes de la seva vida. Sempre va tenir dificultat en connectar amb els seus desitjos, en expressar el que sentia, en sentir-se amb dret a equivocar-se o a donar-se un espai de dignitat i de força. Va aprendre bé a no queixar-se, a amagar el que sentia i a complaure els altres. Inevitablement, això té a veure amb la manera en que gestionava els límits a l’aula (i en la vida). Quan un creix sense dret a queixar-se o a decidir el que vol, no pot ocupar un espai central en la seva pròpia vida, i tindrà moltes dificultats en els conflictes, ja que no es sentirà capaç de prendre un lloc de força necessari per marcar un límit clar. I al seu torn, va protegir-se del seu propi dolor acomodant-se al que decidissin els altres, cosa que és molt menys conflictiva. D’altra banda, la història de dolor d’ aquest nen que per a ella era tan difícil d’acompanyar, ressonava enormement amb la seva pròpia història de dolor i abandonament. Ella havia anat creixent i fent anys, però el seu dolor no, i romania infantil, pendent de drenar i d’elaborar. La manera d’actuar com a mestra era la manera d’una nena ferida d’abandonament: indefensa, no mostrant-se, no ocupant un lloc central i per tant, no ocupant-se del que passa a l’aula. A certs nivells, ella seguia tenint 7 anys i dolent-se de la seva ferida a través de la ferida del seu alumne. Es feia evident així la seva implicació emocional amb la història d’aquest nen.

Va passar un temps fins que ella va poder elaborar i curar la seva pròpia història. Va haver d’aprendre a reconèixer i expressar la ràbia contra els seus pares, la seva tristesa, i també el gran amor que sentia per ells, que s’havia vist interromput per les circumstàncies de la malaltia. A mesura que avançava en el seu procés personal, creixia la seva maduresa en acompanyar els seus alumnes, i especialment al nen que l’havia mantingut ocupada durant tant de temps. Curar el seu dolor va ajudar a curar el dolor del seu alumne, perquè la va anar col·locant progressivament en un lloc de dona adulta i amorosa, que és just el que un nen ferit necessita per orientar-se a la sanació.

Si alguna cosa ens toca, ens ressona, ens implica emocionalment, val la pena preguntar-se què és el que ens mou a nivell personal

Aquest és només un exemple entre milers de com els educadors ens hem d’ocupar de mirar els assumptes que els nens ens desperten. Si alguna cosa ens toca, ens ressona, ens implica emocionalment, val la pena preguntar-se què és el que ens mou a nivell personal d’aquesta situació, què té a veure el que passa davant nostre amb la nostra pròpia història, de què ens parla aquesta escena, a on ens porta, què ens evoca, quines creences sacseja … i només després de fer-nos-en càrrec i de curar allò que és propi (o almenys, saber-nos en l’intent), podrem incorporar estratègies, recursos i tècniques per acompanyar els nens i nenes en el seu dolor i en les seves dificultats des d’un lloc d’autoritat moral i de confiança. Podrem intervenir així des d’un rol adult que ha sabut fer alguna cosa nutritiva amb les seves pròpies ferides. Si no, correm el risc d’acompanyar els nostres nens des d’un rol infantil, que ens protegeix de les dificultats i del dolor, però que abandona als nens que ens necessiten, perquè encara que ens en preocupem i ens n’ocupem, no estem en condicions de tenir-ne cura.

El millor que podem fer per acompanyar els nens ferits, i brindar així un pont segur cap a l’escola i l’aprenentatge, és sanar-nos tant com ens sigui possible.

* En aquest article s’ha preservat la identitat de mestra i les altres persones implicades, encara que ella ens va donar el permís per incloure la seva informació en aquest article i publicar-lo d’aquesta manera.

Eva Martínez és mestra, terapeuta i formadora en educació i emocions. Treballa a l’Associació Arae.

Des Arae s’ofereix la formació Pedagogia de l’acompanyament, que  permet realitzar un recorregut profund i transformador a nivell personal i professional, i revisar de manera honesta aquells aspectes emocionals de les persones educadores que són posats en joc en el  treball diari amb la infància i l’adolescència.