Bruna Dinarès
Davant la profusió de mitjans audiovisuals i la seva constant evolució, moltes persones adultes – incloent professionals de l’educació – han fet una “cessació de responsabilitats”, amb la idea que els propis nois i noies tenen més coneixements sobre el tema que ells. L’autora ens proposa una mirada en què l’adult, i especialment el món de l’educació, té molt per oferir quant a eines per a una mirada crítica, ètica i creativa sobre els mitjans. A més, planteja el debat entre la ideal transversalitat del tema i la real inclusió en un àrea.
Abans de començar aquesta lectura, plantegem-nos algunes preguntes: Quantes pantalles hi ha ara mateix al vostre entorn? Quants elements amb connexió a internet teniu a casa vostra? Serieu capaços de comptar els missatges que us arribaran al llarg del dia d’avui a través de pantalles?
Constantment rebem missatges, molts d’ells dissenyats específicament per a nosaltres. A través de la televisió, el portàtil, els mòbils, les parades de busos, metros i trens, i fins i tot de la companya de feina que envia aquell meme a través de whatsapp. I tots, grans i petits, ens hem hagut d’anar adaptant a aquests nous llenguatges i acostumant-nos a aquestes noves formes de comunicació.
En pocs anys ha nascut una nova societat mediàtica caracteritzada per uns patrons diferents de comunicació, una percepció diferent de l’espai i del temps, una desaparició de les fronteres entre allò públic i allò privat i entre allò real i allò virtual.
Evidentment, no tots els ciutadans utilitzem els mitjans de la mateixa manera, això difereix segons l’edat, el gènere, la classe social, el context geogràfic, la ideologia i moltes altres qüestions. Però cal posar especial atenció als infants i joves, ja que en el moment en què construeixen la seva identitat i la dels altres, ho fan a través dels programes de televisió, la música que escolten, les pàgines web que visiten, els llibres que llegeixen. És evident que aquest contacte amb els mitjans no és l’únic factor que contribueix en el desenvolupament de la identitat, però sí que es tracta d’una experiència mediatitzada que influeix en la percepció del menor.
L’alfabetització visual i audiovisual no és inherent a nosaltres, requereix d’un cert acompanyament. En referència als infants i joves, quantes vegades hem sentit la frase “a ells, que els he d’ensenyar jo, si d’aquest tema en saben molt més que nosaltres!” en referència a l’ús de les noves tecnologies?
Educar en la recepció
La neurociència i la neurobiologia han estudiat la importància de la part emocional del cervell en la nostra presa de decisions i, gràcies a això, som conscients de la força socialitzadora i identificadora dels mitjans audiovisuals.
Però l’ús de les tecnologies no es redueix en la destresa a l’hora de penjar aquella foto a Instagram o la facilitat per editar un vídeo amb el telèfon mòbil. I aquí no voldria parlar de les potencialitats que tenen les eines audiovisuals a l’hora de generar continguts -que són moltes-, sinó de la recepció d’aquests missatges. Es tracta que, a l’hora de rebre un estímul, siguem capaços de desxifrar-lo com és degut. És a dir, abans que formar-nos com a creadors de continguts audiovisuals, cal primer saber-ne ser receptors.
A internet hi és tot. És la finestra per la qual tothom pot parlar. Hi ha perles meravelloses però també missatges amb males intencions que poden esdevenir armes perilloses si ningú ens les ha ensenyat a desxifrar. És ben habitual la utilització dels anomenats “filtres parentals” que es poden activar als ordinadors de la llar o de les escoles, però què passa quan els infants i joves s’encaren a les altres pantalles, aquelles sense filtres?
Les famílies aquí hi tenen un paper molt significatiu. Enrique Dans afirma al llibre Los nativos digitales no existen (2017) que com que els seus fills pertanyen a aquesta generació digital, moltes famílies “abandonen el seu deure d’educar-los” i fa un paral·lelisme entre la realitat contemporània i una d’anterior: “en el fons, l’entorn digital no és diferent de qualsevol altre. Quan els nens jugaven al carrer, els seus pares es preocupaven, per una simple qüestió de sentit comú, d’explicar-los adequadament i amb insistència tot allò de la llum vermella i la llum verda dels semàfors, que no es podia sortir corrent rere una pilota si aquesta se n’anava a la calçada o que no es podien acceptar caramels d’un desconegut”.
Orfes digitals
En l’entorn digital, però, molts pares i mares han actuat de manera completament diferent: fent-los creure que els seus fills els portaven avantatge, van decidir fer una autèntica cessació de responsabilitat. El resultat és el que estem comprovant ara: més que tenir una generació de nadius digitals, el que tenim són, tristament, orfes digitals, que han après malament a base d’assaig i error, i que mostren una preocupant falta de formació.” (Enrique Dans a Lluna, Pedreira et. al., 2017:22)
Si l’entorn familiar és el primer espai d’aprenentatge dels infants i joves, cal que també hi hagi un acompanyament en aquest sentit. Com es pot donar? Per exemple veient pel·lícules conjuntament i parlant-ne després (Què volies que li passés al protagonista? Què hem sentit quan el dolent es moria? Per què ens ha fet plorar aquella abraçada a l’andana de l’estació sota la pluja? Si canviéssim la música d’aquesta persecució, funcionaria igual?), i no només en aquest nivell -que algú podria pensar que és entrar a un terreny molt tècnic en el qual, com a pares, no tenen perquè estar-hi familiaritzats- sinó que a internet hi ha molts continguts sobre els quals parlar i debatre àmpliament amb els infants i joves: Instagram, el fenomen dels youtubers, l’impacte d’un twit i un llarg etcètera.
En aquest sentit, trobo apropiades les paraules d’Ambròs i Breu al seu llibre de 2011, en que comenten que encara que la societat actual es trobi immersa en els mitjans audiovisuals, el domini del seu ús no és “ni generalitzat ni homogeni. Aquestes diferències generen un desequilibri entre una elit que sap usar, entendre i difondre informació; i per altra banda, una immensa majoria que, tot i disposar de molta informació, és incapaç d’usar-la, entendre-la, interpretar-la i descodificar-la. És a dir, una forma d’analfabetisme funcional, que com tot analfabetisme és una forma d’esclavitud”. Ja que “no estem preparats per entendre, comprendre i apropiar-nos críticament i creativa dels missatges dels mitjans, perquè no hem après a realitzar una lectura ideològica d’aquests missatges. El consum pel consum ens deriva més cap a la hipnosi o l’alienació que cap a l’aprenentatge” (Ambròs i Breu, 2011:41)
Les altres bretxes
La neurociència i la neurobiologia han estudiat la importància de la part emocional del cervell en la nostra presa de decisions i, gràcies a això, som conscients de la força socialitzadora i identificadora dels mitjans audiovisuals.
Per tant, és necessari que hi hagi una alfabetització en els mitjans com a mesura pal·liativa d’aquesta bretxa digital. La bretxa digital és un concepte que fa anys que s’utilitza per denominar la diferència entre aquells que tenen accés a les últimes tecnologies digitals dels qui no la tenen, i és causada per raons socials, distribució de la riquesa, exclusió social, desenvolupament, falta de formació… però segons Ambròs i Breu (2011), hi ha més bretxes digitals, causades “quan els sistemes educatius potencien una forma d’entendre les TIC absolutament tecnològica, educant en les eines però obviant les formes d’expressió i anàlisis crítica”.
Tot i això, també cal que ens mirem els mitjans des d’una perspectiva més amable, ja que aquests possibiliten el desenvolupament de la imaginació i del llenguatge, l’estimulació del gust per la pregunta i per descobrir, el coneixement de nous llenguatges i formes de comunicació, l’ampliació de les capacitats expositives i del raonament, la perdurabilitat dels coneixements a causa del grau de motivació que generen i l’adquisició de la capacitat de reflexió i d’uns principis ètics. (Ambròs i Breu, 2011).
La neurociència i la neurobiologia han estudiat la importància de la part emocional del cervell en la nostra presa de decisions i, gràcies a això, som conscients de la força socialitzadora i identificadora que els mitjans de comunicació audiovisual tenen en aquestes realitats. L’experiència audiovisual és un fenomen a mig camí entre la raó i l’emoció, entre la nostra part conscient i el cervell inconscient (Farrés, 2003).
Els creadors dels missatges audiovisuals tenen cura de tots i cadascun dels detalls que arribaran de forma conscient, de vegades suggerida, o fins i tot a través del subconscient als receptors. I com a receptors, hem de posar voluntat en la recepció d’aquests missatges per tal d’entendre per què ens fan reaccionar de la manera que ens fan reaccionar. Per què plorem? Per què ens agraden determinats comportaments, marques o productes? Per què ens cauen bé aquells actors, presentadors o personatges públics?
L’escola acompanya i dóna eines per encarar-se al món. Ensenya diverses llengües de forma escrita, oral, educa en valors… i també cal que alfabetitzi àudio i visualment.
Fa temps que es va veient aquesta necessitat creixent, hi ha molts professionals de l’educació que des de diferents entorns vetllen per fomentar-ho, estudiar-ho i implementar-ho a les aules, però encara queda molt camí.
El Currículum preveu introduir l’educació audiovisual en les diferents etapes formatives, sobretot de forma interdisciplinària, però aquest fet no s’ajusta del tot a la realitat de molts centres.
En moltes ocasions es descuida el treball de l’EAV des del punt de vista creatiu, ètic i crític més que en casos puntuals. I aquí rau, des del meu punt de vista, la importància de vincular l’educació audiovisual a l’àmbit de l’educació artística.
A les aules es treballa l’educació visual i audiovisual, però encara té molt poca presència en el Currículum fixat per la Generalitat de Catalunya. Aquest preveu introduir l’educació audiovisual en les diferents etapes formatives, sobretot de forma interdisciplinària, però aquest fet no s’ajusta del tot a la realitat de molts centres per diversos motius, com per exemple, per la falta de formació del professorat, tant en la formació inicial com dels docents en actiu, per la falta de recursos i les ràtios massa elevades per aquest tipus de formació que requereix d’un tracte personalitzat i en grups reduïts d’alumnes, pel poc temps que es pot destinar en aquestes àrees de coneixement, també perquè no hi ha una aposta clara per part d’alguns centres educatius, i, sobretot, perquè el panorama actual està canviant a gran velocitat i l’educació necessita més temps per elaborar una resposta ben estructurada, consensuada i consistent a aquesta realitat.
A quina àrea?
Dit això, però, considerem necessari que l’EAV (educació audiovisual) es treballi de forma interdisciplinària per tal que inclogui els diferents aspectes: tecnològic, comunicatiu, ètic i emocional, creatiu… Però fins que aquesta metodologia no s’implementi completament, no queda molt clar sobre quines àrees recau l’EAV. Es podria incloure en l’àrea de visual i plàstica? La de tecnologia? Les ciències socials?
Actualment, en moltes ocasions es descuida el treball de l’EAV des del punt de vista creatiu, ètic i crític més que en casos puntuals. I aquí rau, des del meu punt de vista, la importància de vincular l’educació audiovisual a l’àmbit de l’educació artística. Sobretot perquè l’educació en l’audiovisual pot fomentar la creativitat i dotar d’eines per rebre missatges usant l’esperit crític. Per altra banda educar amb l’audiovisual, és a dir, utilitzant-lo, ens ajuda a familiaritzar-nos amb les eines, el llenguatge i les tècniques per a la creació de continguts audiovisuals.
Al mateix temps, l’educació artística en surt beneficiada quan s’introdueix l’ús de l’audiovisual, ja que l’àmbit artístic a l’escola es contempla molt poc l’art contemporani, i aquest utilitza molt sovint els recursos digitals i/o audiovisuals. L’estudi de propostes artístiques actuals reforçaria la proximitat amb l’alumnat, tant per la forma del discurs com pels continguts d’aquest. Però aquesta ja és una altra discussió que donaria per omplir unes quantes pàgines més.
Bruna Dinarès, professora assoicada a la UVic i coordinadora d’activitats educatives de ACVic Centre d’Arts Contemporànies.
Bibliografia
AMBRÓS, A. i BREU, R. (2011). 10 idees clave. Educar en los medios de comunicación: la educación mediática. Barcelona: Graó.
CARLSSON, U. (2011). Las perspectivas mundial y nórdica. Los jóvenes en la cultura de los medios digitales. Infoamérica, 5, Pag 99-112. Obtingut de: https://www.infoamerica.org/icr/n05/carlsson.pdf
FERRÉS, J. (2003). Educación en medios y competencia emocional. Revista Iberoamericana de Educación, 32, pag. 49-69. Obtingut de: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=798558
LUNA, S. i PEDREIRA, J. (2017). Los nativos digitales no existen. Cómo educar a tus hijos para un mundo digital. Barcelona: Grupo Planeta.
RAMÍREZ GARCÍA, A. RENÉS ARELLANO, P. i SÀNCHEZ CARRERO, J. (2013). Educación artística y competencia mediática en el currículo de Educación Primaria. Historia y Comunicación Social, Vol. 18, pag. 673-686. Obtingut de: http://revistas.ucm.es/index.php/HICS/article/view/43998
RAMÍREZ-GARCÍA, A. i GONZÁLEZ-FERNÁNDEZ, N. (2016) Competencia mediática del profesorado y del alumnado de educación obligatoria en España. Comunicar 49, v. XXIV pag. 49-58. Obtingut de: https://www.revistacomunicar.com/index.php?contenido=detalles&numero=49&articulo=49-2016-05