Miquel Àngel AlabartLa natura ho ensenya tot i ho cura tot. Cada cop ho tenim més clar. Ens ho diu sobradament la teoria i cada cop ho corroborem més en la pràctica. Però encara no havíem vist en directe una escola-bosc: les escoles on els infants passen la major part del temps a l’aire lliure i on la natura és l’entorn i eina d’aprenentatge. I us assegurem que és una experiència apassionant. Ens hi acompanyeu?
Tot i que ja no estem sota zero com fa una estona, el termòmetre del cotxe es resisteix a passar dels 3 ºC. Fa fred, força fred. Mentre baixo del turó on es troba l’església romànica i les ruïnes del castell que constitueixen el nucli antic del poble de Rubió –el GPS m’ha fet una broma i m’ha enviat, per una carretera que serpenteja vora un parc eòlic, a aquest racó– admiro la vall verda que s’obre als meus peus. Sortiran al bosc, avui, amb aquest fred?
I tant que sí, ja us ho dic ara. Als nens i nenes de l’Escola del Bosc, de Rubió (Anoia), no els espanta res que no espanti les seves educadores. I em sembla que a elles no els espanta gaire cosa… Ni els va espantar llançar-se a conquerir el seu somni d’una escola diferent, ni el fet que algú les titllés d’il·luminades, ni les dificultats que van trobar quan van voler introduir una dimensió més natural en una escola pública convencional –tot i que almenys agraeixen que els ho deixessin intentar– ni les dificultats inherents a iniciar un projecte com el que ara és l’Escola del Bosc. De manera que uns pocs graus de temperatura o la pluja fina que de vegades acompanya les nenes i nens i les educadores no els fan cap mena de por.
«Només si plou a bots i barrals, o també si fa molt mal temps, ens quedem al refugi», ens explica la Brigitte, una de les «mares» d’aquesta escola tan especial, que va crear juntament amb l’Alba ja fa més de dos anys. El refugi és un petit edifici restaurat que havia estat el de les antigues escoles del poble, el mateix alcalde hi havia viscut amb la seva mare, que n’havia estat la mestra. «Per això li fa una il·lusió especial que ara torni a ser una escola». Tenen un conveni pel qual l’ajuntament cedeix el local –en el qual es compaginen altres activitats– i elles ofereixen un descompte del 50 % als nens i nenes del poble. Perquè la idea, en només dos cursos, ha generat tant d’interès que ara hi venen des de tota la comarca. És un espai petit però suficient si s’hi han de quedar algun dia, i a més és on dinen, on si ho volen fan la migdiada, i on els nens i nenes que es queden una estona després de dinar poden seguir jugant a l’aire lliure –en el pati enorme–, visitar el galliner, etc.
El dia comença amb l’arribada dels nens i nenes, entre les vuit i dos quarts de deu. Temps de saludar-se, de mirar algun conte, d’intercanviar comentaris amb alguna família, d’acomiadar-se amb calma dels pares. A dos quarts de deu fan, diàriament i amb tota normalitat, un gest que per a moltes altres criatures seria excepcional: posar-se una motxilleta per anar al bosc.
«Tenim diferents llocs on anar, el riu, el bosc, els horts… A l’estiu ens agrada anar al bosc de ribera, s’hi està més fresc. Avui anirem a “les cabanes”, que hi toca més el sol», ens explica la Brigitte. El camí, potser d’un quilòmetre, es fa amb calma. Una de les educadores arrossega un carro especial per anar al bosc, on porta material divers. Els nens i nenes es mouen amb autonomia, la Luna i en Gael, els més grans (de cinc anys), s’hi mouen amb més desimboltura, mentre que l’Oriol (de dos anys), un dels més petits, s’entreté amb cada pedreta que troba. Hi ha un cert grup, però s’esfilagarsa i de dos en dos o de tres en tres pugen pels marges, troben uns pals que els interessen, s’enreden entre unes branques… «S’orienten molt bé, estic segura que no se’n perdria cap». Però no caldrà comprovar-ho: tres educadores per a vint-i-cinc nens i nenes ho garanteixen, i això que avui no hi ha cap de les persones voluntàries o de pràctiques que gairebé diàriament les acompanyen.
Compensar el dèficit de natura
Totes les tradicions pedagògiques, des de Rousseau a l’Escola Nova, passant per Tolstoi o Ferrer i Guàrdia, han emfasitzat la importància de recuperar el contacte amb la natura. De fet, aquest era l’objectiu inicial d’escoles barcelonines de nom tan explícit com l’Escola del Bosc o l’Escola del Mar al primer terç del segle XX. Però poques hi han aprofundit o hi han perseverat, ni en la teoria ni en la pràctica.
D’uns anys ençà s’ha introduït molt lentament al nostre país la consciència que els nostres infants viuen massa lluny de la natura, dels espais oberts, de l’aire lliure. El que l’autor nord-americà Richard Louv va batejar com a «dèficit de natura» es demostra com una realitat precisament quan tenim l’oportunitat de viure la situació contrària: a l’Escola del Bosc de Rubió, on nens i nenes tan petits viuen en la natura, ens sobta el seu grau d’autonomia, l’absència de queixes, la poquíssima conflictivitat (només observem una petita disputa per un pal que es resol sense drama), el seu caminar àgil, el to muscular relaxat… I això que precisament comencen a arribar al projecte nens i nenes que no estan gaire bé en altres escoles, i algun que fins i tot a aquestes edats ja té algun diagnòstic! Com explica la pedagoga Heike Freire en el llibre Educar en verd1, que va inspirar les educadores de l’Escola del Bosc, i com han investigat diversos científics com P. Häfner, de la Universitat de Heidelberg, o J.A. Corraliza, de la Universitat Complutense de Madrid, les activitats en la natura tenen beneficis en els àmbits físic, emocional i cognitiu. Es donen aprenentatges a tots nivells, augmenta l’autonomia, el benestar, la cooperació, les habilitats socials, la motricitat, la creativitat, la relació amb la natura i fins i tot millora la salut.
Un model diferent
Potser per això el model d’escoles-bosc està tan estès a països més avançats com la Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa o els d’ Escandinàvia, on malgrat el fred n’hi ha centenars i estan reconegudes2. L’Escola del Bosc de Rubió de moment no és oficialment una escola: «A l’Estat espanyol alguns projectes han optat per demanar l’homologació, però nosaltres preferim que es reconegui el nostre model, que és singular i diferent de les escoles convencionals». I és que com una conseqüència lògica del ritme orgànic en què transcorre el dia, el mètode pedagògic a l’Escola del Bosc es basa més en fluir amb el que passa o amb els interessos d’adults i infants que no en una organització prèvia de continguts i activitats.
«Quan arribem al bosc, seiem a esmorzar, i després alguna de nosaltres diu el que ha pensat fer; aleshores pot ser que alguns nens i nenes s’hi afegeixin», ens explica la Brigitte en aquest petit camp base en què ens hem instal·lat. Es tracta d’un petit conjunt d’arbres que envolten un espai pla i net, i dels quals pengen algunes hamaques i un gronxador. En un petit racó allotgen l’esquelet d’una cabana. Efectivament, no passa gaire estona que la Patrícia, que a més d’educadora és tècnica en fauna salvatge, explica que vol anar a mirar la càmera que han deixat fa un parell de dies, a veure si s’ha pogut fotografiar algun animal durant la nit. «Potser una altra educadora diu que vol arreglar les cabanes, o una altra treu els quaderns de camp [uns quaderns que té cadascú on plasma les coses que passen, hi enganxa mostres que troba…]. Normalment no els fem a ells la proposta explícitament, diem el que farem i qui vol s’hi acosta». Altres vegades ha estat algun pare o mare que, previ acord, ha portat el seu interès a l’escola. «Hi ha uns pares que són músics i tot sovint venen amb els instruments; fins i tot vam participar en una cantata!», ens expliquen. Aquesta vegada tots s’apunten a revisar la càmera, de manera que enfilem cap a una part més espessa del bosc.
No és fàcil grimpar per alguns indrets ni esquivar branques punxegudes. «No heu tingut cap accident?», pregunto. «L’únic braç trencat que hi ha hagut, no va ser aquí!». Potser els mateixos nens i nenes prenen consciència de la seva responsabilitat i van amb més cura, però el cas és que no sembla que pateixin per res. «Hi ha alguns petits perills: caigudes, ferides, picades d’animals… i les famílies en són conscients, però també procurem no alarmar-les». De fet, als nens i nenes els preocupa més aconseguir allò que es proposen, «són perseverants, i si una cosa els costa, observen com ho fa un de més gran». Un cop al lloc on havien penjat la càmera, els nens i nenes es fixen en les restes d’un tronc rosegat i demanen a la Patrícia quin animal ho pot haver fet: probablement ha estat una guineu a la cerca de cuques. Però la càmera no ha funcionat i no ho ha gravat. «Té poca bateria, i en aquest cas no fa fotos de nit», explica la Patrícia. «Ens l’endurem a carregar i ja la portarem demà».
Les famílies, encantades
Imaginem que un model així no és fàcil de pair per a les famílies. «Quan hem visitat escoles-bosc en altres països, hem vist alguns projectes que no tenen ni refugi: tenen una carpa enmig del bosc per si plou, o en algun cas un remolc tipus “tartana”; aquí hem d’anar més a poc a poc, no podem estar sense refugi o fent servir eines “d’adults”, perquè algunes famílies ho rebutjarien, però la gent hi va entrant». I la veritat es que han tingut èxit: a més del grup principal, que ja està ple, aquest curs s’ha obert «El Niu», on vuit infants de sis mesos a dos anys són també acollits al projecte. I els que no caminen? «En són dos, i aquests van amb un cotxet de quatre places!».
Què és el que atrau els pares i les mares cap a aquesta escola tan especial? La Núria, mare del Jan, que hem conegut a primera hora, ho té molt clar: «el respecte pel ritme i les necessitats de cada nen, la possibilitat de moure’s i jugar a l’aire lliure, el fet de veure que aprèn moltes coses, la barreja d’edats, la flexibilitat per entrar i sortir… i fins i tot la salut: encara que no ho sembli, els nens i nenes aquí no es refreden tant!».
Sabem que les necessitats dels infants més petits no han pogut canviar gaire en uns pocs milers d’anys. I sabem que el seu estat natural ha estat sempre jugar amb llibertat a l’aire lliure, amb adults pròxims i altres nens i nenes més grans de qui aprendre. Aquesta ha estat la base de l’educació més genuïna al llarg dels segles. Potser comença a ser hora de recuperar i actualitzar aquests principis. L’Escola del Bosc de Rubió n’és una de les primeres llavors. Desitgem que en creixin moltes més!
