Montserrat Montané CarrerasA partir dels set anys, els infants experimenten un canvi d’etapa molt significatiu. Es despleguen les ganes d’entendre el món, de crear, de viure amb cos i ànima. Conèixer-ne els aspectes més importants ens ajudarà a comprendre’ls millor i acompanyar de manera adequada el seu procés vital. Us n’oferim les claus des de la visió que inspira la pedagogia Waldorf.
Fa ja alguns anys la saviesa popular afirmava que quan un infant arribava a l’edat de set anys ja tenia «us de raó». Antigament hi havia un coneixement molt precís sobre les lleis de la biografia humana, segons les quals cada set anys s’esdevé un canvi d’etapa important. D’aquí prové, per exemple, el fet que, fins a l’any 1978, la majoria d’edat estava establerta als vint-i-un anys (tres septennis), cosa que encara segueix vigent en alguns països.
Què volien dir, doncs, amb l’expressió «us de raó»? Rudolf Steiner, quan creava les bases de la pedagogia Waldorf, explicava que en els set primers anys de vida les forces vitals de l’infant s’haurien d’ocupar exclusivament d’acabar de confegir les funcions dels òrgans vitals i de la salut en general. I que, un cop acabada aquesta tasca, les forces vitals queden alliberades per ser utilitzades en l’aprenentatge, però no pas encara per aprendre conceptes abstractes –que s’haurien d’introduir als catorze anys– sinó per «aprendre artísticament». Per tant, sempre que intervé prematurament una educació massa intel·lectual, és en detriment de crear una base saludable en l’infant.
A partir dels set anys es desclou una gran curiositat per aprendre i per entendre el món.
Així doncs, una de les coses a les quals es pot referir aquest «us de raó» és precisament al fet que a partir dels set anys es desclou una gran curiositat per aprendre i per entendre el món.
La crisi del desè any
Al voltant dels nou anys i mig s’esdevé un canvi de consciència important. Va desapareixent el món idíl·lic en el qual els pares i mestres eren percebuts d’una manera idealitzada
Al voltant dels nou anys i mig s’esdevé un canvi de consciència important. Va desapareixent el món idíl·lic en el qual els pares i mestres eren percebuts d’una manera idealitzada, i dona pas a una visió més realista i plena de preguntes noves sobre allò que envolta l’infant. Sembla com si anés perdent la protecció del món propi de fantasia que l’emparava i li feia d’escut contra el món extern.
Com a conseqüència, comença a viure una mena de solitud i de recel. De cop pot tenir por de la foscor, d’estar sol, pot sospitar que hi ha algú a sota del llit… I també s’inicien un seguit de preguntes basades en una lògica que abans no tenia, sobre qüestions que mai s’havia plantejat. Per exemple: «Com puc saber que sou els meus pares i que no m’heu adoptat?». O bé, si encara no sap el secret de la nit màgica de Reis, en aquest moment ho descobreix sense que ningú li ho expliqui. També poden dir mentides o prendre coses… cadascú expressa aquesta crisi de creixement intern a la seva manera. En tot cas, són manifestacions que poden durar unes setmanes o uns mesos. En pedagogia Waldorf s’anomena a aquesta etapa «el pas del Rubicó».
Tanmateix, si posen a prova l’autoritat de l’adult no és pas perquè se’n vulguin despendre, sinó per assegurar-se que és genuïna i coherent. De fet, necessiten molt aquesta «autoritat estimada».
En general, els tres primers cursos no ofereixen problemes importants, però quan arriba el quart el grup es pot manifestar més desobedient i desordenat.
A l’escola sol coincidir amb el quart curs escolar. En general, els tres primers cursos no ofereixen problemes importants, però quan arriba el quart el grup es pot manifestar més desobedient i desordenat. La relació amb el mestre ja no és tan idíl·lica i apareix per primer cop la crítica, fruit de la seva capacitat d’observació, que s’ha incrementat molt. També els contes de fades, que tant els agradaven, ara són considerats massa infantils; és el moment d’introduir les faules i altres narracions dels grans herois de la humanitat (personatges dignes de ser admirats per la seva ètica).
Com a pares i mares, hi ha una actuació important que cal tenir en compte a partir d’aquesta crisi del Rubicó. Si fins ara havia estat més important la figura materna, o en tot cas, un referent femení, a partir dels nou anys i mig comença a ser imprescindible la figura paterna, o un referent masculí que la substitueixi, si el pare és absent. Això no significa que el pare no fos important fins ara, però en tot cas a partir d’aquesta etapa serà molt convenient que hi dediqui més temps, ja sigui per compartir o bé per ensenyar-li coses potser més pràctiques i operatives que les que aprèn amb la mare, ja que ella li ofereix sobretot l’embolcall anímic.
Aparició dels temperaments
Tot i que ja portem la base del temperament personal com una llavor des que naixem, no és fins al segon septenni que es desclou amb tota la plenitud.
Tot i que ja portem la base del temperament personal com una llavor des que naixem, no és fins al segon septenni que es desclou amb tota la plenitud. De fet, tots tenim en alguna mesura els quatre temperaments, però en diferents proporcions. En el primer septenni es pot intuir ja, en general, quina tendència temperamental hi haurà, però a partir dels set anys es va fent palès el temperament predominant.
Per tant, el fet que predomini el temperament flegmàtic, melancòlic, sanguini o colèric no depèn del tipus d’educació rebuda, sinó que ja venia predeterminat com una eina que ha d’ajudar el nen o la nena a assolir el seu propòsit de vida. De manera que diversos germans poden fàcilment tenir un predomini temperamental diferent. Un infant amb molta tendència melancòlica, per exemple, ens està indicant que segurament allò que ha vingut a fer en aquesta vida té a veure amb la facilitat d’entendre els altres o amb alguna tasca que requereixi sensibilitat artística.
Convé, doncs, al llarg d’aquest segon septenni anar observant com es va perfilant el temperament per tal que el tipus d’educació i fins i tot el tipus d’alimentació siguin adients.
Edats mirall
Quan fem l’estudi biogràfic tenim en compte com alguns fets de la vida d’una persona s’emmirallen en els d’una altra edat determinada. En aquest sentit, el segon septenni (7 a 14 anys) i el cinquè (28 a 35 anys) tenen una certa correspondència. Per exemple, si durant l’etapa escolar hem estat educats de manera competitiva («l’important de l’esport és guanyar», «a veure qui treu millors notes…», «el teu germà, a la teva edat…», etc.) s’ha creat una llavor perquè dels 28 a 35 anys germini aquesta actitud en una forma poc ètica de relacionar-nos i de fer-nos un lloc en el món professional. De la mateixa manera, si hem estat educats en el segon septenni de forma artística –que no vol dir només gaudir d’activitats artístiques–, a partir dels 28 anys serem persones creatives, que no s’ofeguen davant les dificultats, sinó que busquen estratègies per sortir-se’n. Per tant, si volem un món futur en el qual la cooperació substitueixi la competència, tenim un gran repte que comença per ser conscients dels valors amb els quals nodrim els nens i nenes en aquesta etapa tan decisiva de la vida.
Acompanyar el canvi de septenni
- Si en el primer septenni aprenia per imitació, ara ho fa creativament. Ja no li hem de donar models dignes d’imitar, sinó persones dignes d’admirar, és a dir, que siguin un referent autèntic, una «autoritat» en allò que ensenyen (autoritat prové «d’autor»).
- També en el joc deixa d’imitar i li complau la creació de situacions noves. Steiner deia que, com més seriosament l’infant s’aboca al seu joc, més responsabilitat i entusiasme imprimirà en el futur a la seva vida professional. Per tant, convé que també els adults ens prenguem seriosament l’activitat del joc, i no el considerem només com una manera de tenir-los entretinguts.
- Ara disminueixen les malalties típicament infantils; de fet és l’etapa més saludable de la vida, perquè la proporció entre el cap, el cos i les extremitats és molt harmònica (per això es mou amb molta agilitat). Hauríem de propiciar activitats relacionades amb la natura (caminar pel bosc, enfilar-se als arbres…) i limitar molt el contacte amb tot el món de les noves tecnologies, que els mantenen sedentaris i limiten la imaginació. També se’ls haurien d’explicar molts contes de fades al principi del septenni, i més endavant faules i narracions. A més d’afavorir la fantasia, és un autèntic aliment anímic.
- En el primer septenni tenia mota importància el moviment i l’acció; ara es comença a desplegar l’activitat dels sentiments. Enriquir la fantasia és la millor escola per a l’aprenentatge de la vida emotiva. Si en aquesta etapa ens descuidem de nodrir adequadament l’àmbit del sentiment, la conseqüència serà que en el proper septenni necessitarà compulsivament sentir emocions fortes i desproporcionades.
- Els hàbits que s’instal·len en aquesta època solen perdurar tota la vida. Per tant, convé posar molta cura a vigilar especialment aquells hàbits d’alimentació, higiene i rutines diàries, però sobretot els hàbits morals. Igualment si s’adquireix un mal hàbit abans dels catorze anys, per exemple, començar a fumar, serà molt més difícil desprendre-se’n, perquè en aquesta època queden impregnats molt més profundament.
- En aquest septenni, caldria aprendre conceptes nous des d’una forma artística o amb ajuda del ritme (per exemple, saltar a corda o una altra activitat rítmica mentre es memoritzen les taules de multiplicar). Per nodrir la seva curiositat i anhel d’admiració no podem explicar els coneixements de manera científica i freda, com ho faríem amb un adult. Tot allò que memoritza de manera repetitiva i estàtica ho oblidarà fàcilment. En canvi, retindrà amb facilitat el que aprengui per mitjà d’experiències anímiques, artístiques o rítmiques.
- És molt important que aprengui a valoritzar i a admirar. I, sobretot, a agrair. L’ideal bàsic d’aquesta edat és la bellesa. Per tant, hem de proporcionar-li ambients i situacions on pugui quedar profundament admirat, juntament amb persones que es converteixin en un «autoritat estimada» («M’agradaria arribar a ser com…»). Si no ha pogut descloure aquest anhel d’admiració, de gran li serà més difícil trobar coses que el motivin; necessitarà impressions fortes.
- Durant aquest segon septenni s’acaben de regular les funcions dels òrgans rítmics (cor i pulmons), i a poc a poc va adquirint la proporció rítmica que tenim els adults: per cada respiració hi ha quatre batecs del cor (aquesta seria la proporció saludable, que es desajusta en moments d’estrès o altres desequilibris). Per tant, és molt bo que facilitem als nens i nenes d’aquesta etapa algunes activitats relacionades amb el ritme: cant, dansa, música… I també, per descomptat, que les rutines de la vida quotidiana no marxin excessivament d’uns ritmes estables. Això pot evitar futurs trastorns de salut relacionats amb el sistema rítmic. Deia Steiner, «que la teva medicina sigui la pedagogia».