Home

Reflexions per començar

Les autores formen part de l’equip del CEIP Santos Samper d’Almudévar (Osca), immers en un procés profund de transformació del pati d’esbarjo. A partir d’aquesta experiència, reflexionen sobre la necessitat i l’oportunitat de dedicar temps, reflexió i espais de participació real als processos de canvi que s’estan realitzant als patis de les escoles, perquè aquests processos siguin realment transformadors.

Des de fa algun temps la sensibilitat de les comunitats educatives està canviant. De forma paral·lela a aquesta nova sensibilitat, s’estan escrivint bastants articles sobre els avantatges de la transformació dels patis escolars en espais naturals de joc i aprenentatge a l’aire lliure. En aquest context de canvi, alguns col·legis s’han llançat al procés de transformar el seu espai exterior en un lloc promotor de benestar per a les nenes i nens. És clar que són avanços molt positius.

No obstant això, creiem que molts dels processos que hem pogut seguir han portat un ritme tal vegada massa ràpid i generalment quan es donen a conèixer només se’n mostren els resultats. Bona part d’ells se centren en pintar jocs a terral, murals a les parets, incorporar una sèrie d’elements de joc o, amb sort, una mica de vegetació. En la majoria dels processos, els adults som els qui hem considerat què era l’important per al desenvolupament de l’alumnat, sense una reflexió profunda individual ni col·lectiva, sense formació prèvia sobre el tema i sense promoure una participació comunitària real. A vegades, es té present el valor indispensable de la participació dels nens i nenes, però s’assimila participació infantil a preguntar-los què volen tenir al seu pati. Consultar-los no és participar, és simplement deixar que s’expressin. La participació necessita temps, formació i entrenament.

Cultura participativa

Per participar en la presa de decisions has de sentir que les teves aportacions seran realment tingudes en compte, i establir l’estructura i eines necessàries perquè això passi.

Per participar en la presa de decisions has de sentir que les teves aportacions seran realment tingudes en compte, i establir l’estructura i eines necessàries perquè això passi. Sense formació i sense hàbit participatiu, l’opinió de l’alumnat és probable que sigui poc ajustada a les possibilitats, encara que la persona adulta cregui que ha promogut la participació infantil i li doni un gran valor. No tenim cultura participativa, ni les persones adultes ni les nenes i nens. Fomentar la nostra capacitat democràtica activa seria també una funció a desenvolupar, com a mínim, pel centre educatiu. Com a dificultat afegida és possible que algunes persones (nens i adults) se sentin fora de la proposta de formar part perquè les pautes per participar es plantegen en paràmetres etnocentristess, sense incorporar les de nous residents provinents d’altres cultures. Unes altres, perquè no estan acostumades a participar i necessiten més explicació, o bé no tenen interès a fer-ho. Pot ser aquest el moment de preguntar-nos com atreure els que no participen? per què no participen? com implicar els que no hi estan d’acord? com arribar als que els és igual? Si fossin preguntes fàcils ja sabríem la resposta perquè sempre ens plantegem les mateixes qüestions.

Aprenent d’alguns errors, pensem que la clau d’una transformació profunda és un lent inici i un lent procés, amb petits avanços enllaçats en el temps. Són camins dinàmics i vius, en els quals és important aconseguir petites metes i acabar fases, això ajuda a la comunitat a visibilitzar canvis i a gaudir del caminar. Avançar ajuda molt, córrer no és necessari. Glòria Fuertes va saber definir-ho de forma clara i contundent, “La gent corre tant perquè no sap on va, el que sap on va, va a poc a poc, per a assaborir l’anar arribant” (Fuertes, 1981, p. 283). Amb facilitat descurem els moments inicials dels processos, aquests en els quals sembla que no succeeix res però que sostindran tots els temps posteriors. Som conscients que no és senzill trobar aquest equilibri entre el procés lent i l’avançar, però cal fer tots els esforços necessaris perquè així sigui.

Com comença a ser previsible, aquest article posarà especial atenció en l’inici del procés que podria ajudar una comunitat a compartir projectes col·lectius com el que s’està desenvolupant en el CEIP Santos Samper de Almudévar. Poques vegades divulguem sobre la bàsica reflexió inicial de cap a on anem, qui hi anem, per què ho fem i quins compromisos adquirim.

Les fases del procés

El nostre grup ha après en equivocar-se, no pretenem ser expertes ni sabem com fer que tots els processos siguin reeixits. El que us transmetem es tracta de pura inferència, després cadascú que tregui les seves pròpies conclusions. Les nostres propostes es basen en els aprenentatges adquirits com a comunitat durant el nostre propi procés. No obstant això, són sols les nostres i cada context necessitarà ajustar-les als seus participants, possibilitats, dificultats i objectius col·lectius.

Per al passat Congrés Internacional d’Innovació Educativa celebrat a Saragossa al setembre de 2018, vam elaborar un document en el qual vam establir les fases que consideràvem útils en un procés comunitari de transformació d’un pati escolar. Les recordem com a possible guia (Hernando i Tena, 2018):

− Fase I. Fase de reflexió, generació de grup i establiment d’objectius:
I. I Identificació de motivacions personals.
I.ii Contacte amb persones clau de la comunitat i creació de grup.
I.III Coneixement de les necessitats i expectatives de tots els col·lectius participants.
− Fase II. Fase de difusió, conscienciació i interiorització dels beneficis, responsabilitats i canvis que provocarà el nou espai.
− Fase III. Pla de participació en el disseny del nou pati i en l’elaboració del projecte.
− Fase IV. Execució i participació en la construcció col·lectiva del pati.
− Fase V. Observació de l’espai en joc, avaluació, elaboració del projecte educatiu de l’espai i de documentació pedagògica.

Aquestes fases no tenen per què ser una línia recta, ni seguir l’ordre que proposem.

Creiem que buscar la satisfacció en la vivència del procés i no en els resultats serà la clau del seu manteniment a llarg termini.

Les fases I, II, i III per definició són lentes. L’observació usada transversalment des del principi del procés afavoreix la reflexió que permetrà una acció meditada i poc impulsiva. Observar és també en si mateixa una acció lenta. No obstant això, a la pràctica, sembla que els grups desitgen passar ràpid per les tres primeres fases, o fins i tot saltar-les, per a situar-se amb intensitat en la fase IV. Elaborar la documentació relacionada amb la fase V s’intueix com a tediosa i poc atractiva per a la majoria de les comunitats. Encara que el nostre impuls natural és actuar per a veure resultats i descarregar amb això l’energia que generem en motivar-nos per un objectiu que ens mobilitza internament, creiem que buscar la satisfacció en la vivència del procés i no en els resultats serà la clau del seu manteniment a llarg termini. Actuar sense una reflexió lenta, és minimitzar la possibilitat d provocar canvis profunds, és rentar la cara dels espais, és cuidar la seva estètica en el context de dinàmiques tradicionals no sempre massa democràtiques. Canviar requereix posar en suspensió formes d’entendre i de fer que consideràvem útils, valuoses, pensar sobre “el tot”, i no només sobre el pati.

Necessitat de formació

Un veritable canvi pedagògic i comunitari requereix com a mínim la implicació reflexiva, responsable i duradora de les famílies i dels professionals.

Com el canvi està a tot arreu, també està en la nostra visió. Després d’establir les fases que vam estructurar al setembre de 2018, ens hem adonat que seria afavoridor incloure una prèvia, una fase 0 per dedicar un temps essencial de formació de tota la comunitat. És veritat que en aquest moment s’està oferint bastanta formació entorn la transformació d’espais educatius, però també ho és que realitzar un taller de diverses hores sobre aquest tema serveix per augmentar la curiositat i la motivació, per esclarir alguns dubtes, però és necessari aprofundir molt més. Com més es formi una comunitat millor ens entendrem tots els agents i més fàcil serà consensuar els objectius educatius i socials entorn del nou espai. Com a suggeriments podem sol·licitar formació per a tot el claustre, compartir aprenentatges amb famílies i docents de centres pròxims per optimitzar recursos, crear una zona de biblioteca sobre aquest tema, un grup de lectura, abordar-lo de forma constant en les reunions amb famílies i a les aules… msense coneixement és probable que acabem fent arranjaments, petits arranjaments en l’aparença, però no transformacions reals. Si una comunitat no demostra interès per formar-se, tal vegada no és el moment de seguir amb la proposta. Si una comunitat té pressa per actuar sense reflexionar, tal vegada tampoc sigui el moment. Aquest matís és important, un veritable canvi pedagògic i comunitari requereix com a mínim la implicació reflexiva, responsable i duradora de les famílies i dels professionals. Junts, serà moment de plantejar-se quin tipus de col·legi volem, quin tipus de societat pretenem ajudar a construir, i quin tipus de relacions i drets promovem en l’espai educatiu i fora d’ell. Si entenem el procés dins d’aquest marc d’introspecció personal i comunitària, la formació individual i col·lectiva serà indispensable.

Si només el grup o comissió encarregada de dissenyar els espais té clars els grans objectius que marquen el camí, al llarg del temps és molt probable que es vagin desvinculant alguns participants i que sigui complicat integrar a nous membres. El col·legi ha de transmetre aquests objectius comuns des dels inicis de cada curs amb tot el claustre, amb cada grup, abordar-lo amb famílies i alumnat, integrar-ho de debò en el Projecte Educatiu de Centre, en els diferents projectes curriculars i en les programacions d’aula.

A més, quan la comunitat reflexioni, cal observar si el que estem imaginant o dissenyant permet l’experimentació lliure, enfrontar-se a reptes i a riscos, l’ús combinat d’objectes i materials segons interessos, ritmes lents i joc motriu ràpid…. l’educació que hem rebut ens portarà inconscientment a reproduir patrons en els quals “el nen” o la “nena” no participa, no és persona amb els mateixos drets que posseeix una adulta i la seva autonomia només és acceptada si no confronta amb els interessos de docents/famílies.

Si no permetem l’elecció, la possibilitat que valorin riscos, l’amagar-se, la no dependència de l’adult, el diàleg i la crítica…. el nou espai tindrà impacte sobre l’estètica i el benestar dels nens i nenes però no tant sobre la potenciació de les seves capacitats, la seva flexibilitat i la seva autonomia. Volem una infància lliure i amb capacitat crítica, o una infància sobreprotegida i obedient? Moltes vegades no estem preparades per a escoltar i confrontar tot el que són capaces de fer sense la nostra “indispensable ajuda”.

La centralitat de tots els nostres objectius i avanços no pot ser una altra que la interioritat del nen i de la nena, la possibilitat de permetre-li vivències emocionals i corporals en llibertat

Quan ens impliquem en projectes com el que us hem intentat transmetre tendim a debatre sobre elements que envolten la infància, la contextualitzen i la modelen, faciliten el seu aprenentatge i el seu desenvolupament. Però no podem perdre de vista que la centralitat de tots els nostres objectius i avanços no pot ser una altra que la interioritat del nen i de la nena, la possibilitat de permetre-li vivències emocionals i corporals en llibertat, el seu valor com a ésser humà en el present i no en el futur.

Transformar allò intern

Per concloure, insistim que transformar l’espai exterior és un acte pedagògic i comunitari que requereix molta formació i reflexió perquè el resultat no sigui únicament una millora estètica. La transformació de l’espai és un ingredient indispensable cap al canvi de mirada de la infància, una mirada profunda que els nens i nenes ens estan demandant a crits. Som capaços d’avançar en aquesta direcció, a vegades cap a una cosa tan diferent que sentim cert buit. La transformació de l’extern sol·licita també la transformació de l’intern, retrobar-nos respectuosament amb nosaltres mateixes per a connectar amb l’interior del nen o la nena. Canviar només l’espai no és cap solució, però acompanyarà de forma important, és un primer pas. Com assenyala Antón (2019), “els espais i els materials són una base indispensable des de la qual fer el salt i fer possible noves formes d’acompanyar als i les nenes en els seus processos d’aprenentatge però sense descurar la mirada cap a l’interior”.

Encara que pugui sonar una mica desesperançador per a aquelles comunitats que estan començant, creiem que pintar alguns jocs de terra, pintar les parets amb una mica de color i posar elements de joc solts en un pati d’esbarjo no transforma. Dur a terme un potent projecte de transformació naturalitzant l’espai pot modificar l’estètica, millorar el benestar, reduir els conflictes, minimitzar l’ocupació majoritària de l’espai per part dels nois i acostar la naturalesa a la infància, que no és poc, és un gran pas. No obstant això, la veritable transformació està en com s’usa i en l’acompanyament que exerceix la persona adulta en aquest nou espai, un adult afectiu que és capaç d’observar i deixar fer, educant des de la revisió del seu propi paper i el de la infància.

Podeu consultar els dos articles que hem publicat a Barbiana sobre el tema a:

Bibliografia

Antón, V. (5 de junio de 2019) “La innovación pedagógica. Rincones, proyectos, ambientes. ¿Una moda? ¿Una nueva forma de nombrar las propuestas? ¿Un cambio profundo?”. [Entrada en blog]. Senda BCN. Recuperado de https://sendabcn.com/innovacion-pedagogica/

Fuertes, G. (1981). Historia de Gloria. Amor, humor y desamor. Madrid: Cátedra.

Hernando, T. y Tena, I. (2018). “Herramientas de bricolaje comunitario: como transformar un patio escolar”. En Actas del II Congreso Internacional de Innovación educativa. Celebrado en Zaragoza, 21-22 de septiembre de 2018.