Dolores BulitCom a la pel·lícula que va guanyar l’òscar, l’Argentina té una història oficial de l’educació que deixa fora tots els matisos de les escoles o projectes que es van diferenciar parcialment o radical del sistema escolar tradicional. En la majoria dels professorats, aquestes experiències s’analitzen com a anècdotes del passat i gairebé mai com a reflexions per modificar o millorar les pràctiques del present.
Jo, haig d’aclarir-los, sóc una paracaigudista en aquest tema. Encara que amb un fill de 13 educat fora de l’escola i 8 anys de recerca i gestió d’un espai educatiu alternatiu, sento que tinc damunt un màster sense signatura ni segell. Ara que la Vito està provant per primera vegada l’escola i tinc més temps, edito el lloc de notícies Alteredu.com.ar per explicar tot el que he après en aquests anys i allò del què encara en continuo sent testimoni. Es tracta d’un portal amb informació que no apareix en els grans mitjans.
El primer registre clar de mestres o escoles que han trastocat els usos i costums argentins es refereixen a les internacionalment famoses germanes Olga i Leticia Cossettini, que des dels anys 30 van revolucionar l’escola estatal Carrasco, a Rosario, la tercera ciutat en importància del país. Passaven molt de temps a l’aire lliure, van eliminar el càstig, escoltaven la realitat dels seus alumnes, els deixaven dibuixar lliurement als seus quaderns, entre altres coses. En definitiva, van crear un clima escolar, com l’anomenen avui, memorable. Ben posat està el sobrenom de l’Escola Serena.
Les Cossettini van durar prou com per deixar la petjada de l’escola activa en el continent però massa poc com per poder contagiar a altres. L’Olga va ser apartada del seu càrrec durant el govern de Perón, que va esgrimir raons ideològiques i polítiques, encara que va rebre el suport de personalitats de la cultura de tot el món.
Menys coneguda és la història del mestre Luis Iglesias, que va trastocar l’edifici escolar convertint les seves sales en museus participatius i, de retruc, la vida rural dels seus alumnes, durant els anys 40 i 50. Va ser el referent local de l’escola rural unitària.
Es coneixen molt menys o gairebé gens les experiències més recents. Jo mateixa he comprovat, per exemple, que funcionaris d’alt nivell i professors de magisteri no coneixen les Escoles Experimentals que avui depenen de l’Institut Speroni. Sorgides als anys 60 a partir d’un taller d’arts que funcionava en una casa a la ciutat de la Plata, capital de la província de Buenos Aires, van aconseguir reconeixement oficial per decret durant els anys 80 i avui n’existeixen al voltant de 40 a tot el país i reclamen una reglamentació més estable.
Les Escoles Experimentals que avui depenen de l’Institut Speroni, sorgides en els anys 60 a partir d’un taller d’arts, van aconseguir reconeixement oficial per decret als anys 80 i avui n’existeixen al voltant de 40 a tot el país.
Les Waldorf sí que són les estrelles de l’educació alternativ: ja tothom les coneix i, per a la majoria, qualsevol cosa que no és tradicional és sinònim de Waldorf. Van començar i van créixer a la zona nord dels afores de Buenos Aires, de la mà de grups de famílies amigues, algunes amb ascendència alemanya. Són escoles privades amb aportació mínima suggerida i reconeixement oficial de l’Estat que avui continuen florint a totes les províncies del país. Com les Experimentals, tenen ja el seu propi institut de formació docent.
Les propostes amb orientació Reggio Emilia són poques i solen estar a barris de classe mitjana alta. Les seves formacions es fan directament a Itàlia i Barcelona a través de la Xarxa Solare. Les escoles Montessori també tenen un perfil de classe mitjana alta que, a diferència de la resta del món, aquí són bastant recents. La formació de l’Associació Montessori Internacional (AMI) arriba només fins als 6 anys, encara que, a algunes províncies, ja hi ha escoles i projectes que es capaciten de forma autogestionada.
Les escoles lliures, també conegudes com a actives o democràtiques, aquí, les posem al mateix sac, jo fins i tot les considero una forma de unschooling grupal. Sé que a molts llocs se’n diferencien, però m’atreveixo a dir que les pràctiques, aquí, són molt similars. No deuen arribar a la desena i moltes es van inspirar en l’escola viva que Ivana Jauregui va fundar a la comunitat intencional de Piracanga, al Brasil. “El Pesta” de l’Equador també va ser una referència, encara que menor, juntament amb la psicomotricitat i les primeres experiències que vam conèixer, a través d’Internet, a Catalunya. Excepte La Cecilia, a Santa Fe, amb inspiració en una escola Krishnamurti i membre de les xarxes anglosaxona AERO i europea EUDEC, cap té reconeixement legal. Per això les classifico com no-escoles en el meu lloc web.
Les escoles lliure deuen arribar a la desena i moltes es van inspirar en l’escola viva que Ivana Jáuregui va fundar a la comunitat intencional de Piracanga, al Brasil. “El Pesta”, de l’Equador, també va ser una referència, encara que menor.
L’unschooling, que també inevitablement relaciono amb l’escola lliure (encara que una vegada un argentí a Màlaga em va corregir dient-me que, de cap manera és el mateix!), es manté com l’alternativa més radical. El homescholing ha crescut més, en proporció, com es reflecteix en els grups de pares i mares que fan consultes per certificar els estudis dels seus fills i filles mitjançant escoles estrangeres o el sistema d’examen lliure que només està disponible en algunes jurisdiccions.
Les experiències d’educació popular, filles de la influència continental de Paulo Freire, es reflecteix en les Escoles de Gestió Social, curiosament reconegudes a l’última Llei Nacional d’Educació, però amb una pobra reglamentació i finançament. Van sorgir des de i per a les comunitats amb escassa inclusió social, incloses les fàbriques recuperades pels treballadors després de la crisi econòmica i política del 2001, i el primer batxillerat per a persones trans de la regió.
Com que a Argentina cada província té la seva pròpia llei d’Educació, també han sorgit casos únics com les Escoles Generatives, a San Luís: una espècie de sistema paral·lel amb autonomia pedagògica i la possibilitat d’escollir els mestres fora del circuit normal de concurs de càrrecs. Va sorgir impulsat pel mateix govern per superar el fracàs i l’abandonament escolar. Un altre viver d’alternatives podria estar a les comunitats rurals de pobles originaris, encara que en algunes províncies van ser absorbides per l’Estat a través del que anomena educació bilingüe, amb mestres de llengua nativa però amb el format clàssic occidental. Al ser cultures eminentment orals i en general menyspreades per l’impuls educatiu de Sarment, poc s’ha conservat i investigat sobre les seves pràctiques de transmissió del coneixement i la cultura.
Durant els últims anys la “innovació educativa” s’ha colat en els discursos dels funcionaris i els mitjans massius. Així, a les taules argentines va arribar un “menú fusió” que inclou emprenedorisme, neurociències, tecnologia, franquícies empresàries, aprenentatge per projectes i disciplines orientals. Els congressos organitzats amb aquests temes tenen les seves sales plenes de gom a gom.
Un altre viver d’alternatives podria estar a les comunitats rurals de pobles originaris, encara que a algunes províncies van ser absorbides per l’Estat a través del que anomena educació bilingüe, amb el format clàssic occidental.
I encara que aquest resum mostra una diversitat que pot superar a altres països de la regió, no per això, aquesta diversitat està desproveïda d’una gran fragilitat, tant de recursos materials com de seguretat legal. Les xarxes que han anat prenent forma en aquests anys aspiren a navegar-la. La Trobada Plural d’Educacions Possibles, la Xarxa Cossettini, la Trobada de La nostra Amèrica, la Xarxa d’Educació Transformadora i la CONANE són exemples de treball comú per superar l’aïllament a la nostra Amèrica del Sud.
Dolores Built és periodista, mare de Vito i fundadora de Tierra Fértil, una escola lliure a les afores de Buenos Aires amb 7 anys d’experiència. Escriu a alteredu.com.ar y en Tierra Fertil