Home

Un educador és un cercador incessant de vida que gaudeix compartint les seves troballes.

Ja estic aquí, vaig saltar fa uns mesos. És un altre temps, un altre espai, i jo, sóc la mateixa? Els viatges impliquen desplaçaments, algunes persones som amants de recórrer geografies, unes altres poden inventar-les quedant-se quietes. Fa poc he arribat a Catalunya, després de viure gairebé quatre anys a Colòmbia; aquest és el lloc de trànsit des del qual avui escric.

Com a educadora sento que la meva presa de consciència dels trànsits és de suma importància. He anat deixant de costat la tendència a definir i gaudeixo de saber-me en trànsit, en constant transformació. Estic viva, i això és el que guia la meva pràctica docent. Aquesta oda a la vida l’he pogut assaborir, matisar i expandir vivint a Llatinoamèrica, on he après a sentir en mi la força vital. A la Universitat d’Antioquia, Medellín, m’he vinculat amb el Grup de Recerca Diverser des d’on dinamitzem moltes accions educatives assumint i comprometent-nos amb la diversitat cultural. Un repte, perquè encara segueixen presents moltes formes de dominació entre els humans, relacionades amb la idea que hi ha maneres de viure i de pensar la vida millors que unes altres; models de submissió, violències físiques i simbòliques que continuen oprimint i que ens continuen allunyant els uns dels altres. Si no podem crear i créixer junts, la nostra força vital s’extingeix. Davant d’aquest panorama, m’inquieta pensar els gestos que permeten acostar-nos a la diversitat cultural com a font i força de vida.

En primer lloc, penso que les polítiques educatives han de contemplar la capacitat de conversar com una de les claus perquè neixi un ‘nosaltres’ des del teixit expressiu genuí de cada comunitat. Avui dia, la diversitat de manifestacions culturals, i l’accés a elles, abunda i això és font d’inspiració i regeneració constant. Considero que un educador és un cercador incessant de vida que gaudeix compartint les seves troballes; un educador és un agent polític i cultural. Des de les meves pròpies accions, en aquest sentit, m’adono de com el fet de propiciar espais culturals de trobada (lluny de la idea d’una indústria cultural de consum) expandeix la consciència dels habitants en qualsevol context. Quins rituals de trobada i de conversa al voltant de la cultura vivim en les nostres comunitats?

Les polítiques educatives han de contemplar la capacitat de conversar com una de les claus perquè neixi un ‘nosaltres’ des del teixit expressiu genuí de cada comunitat.

La paraula dolça

Vull esmentar aquí un dels principis de la Pedagogia de la Mare Terra[i]: la paraula dolça, quan som capaces d’expressar idees connectant la ment i el cor. El poder que ofereix sentir-nos escoltats per un cor obert és la invitació a expressar-nos amb sinceritat. Convido a la revisió de les pràctiques de conversa en les quals participem habitualment i al qüestionament de com aquest aspecte es dóna.

En segon lloc, juntament amb la capacitat de conversar, afegeixo la potència del sentiment d’arrelament, de pertinença a un lloc, com una altra clau per a enfortir-nos i nodrir-nos en la diversitat cultural. El projecte capitalista, perpetuador de desigualtats socials, utilitza l’estratègia de la globalització per a imposar cosmovisions generant modes globals, i això té conseqüències abruptes en la nostra construcció identitària. També l’homogeneïtzació, la creació de referents estàndard per mitjà de les indústries culturals ens torna porucs davant el diferent i això comporta la repressió de la sensibilitat estètica, acotant el ventall de les nostres possibilitats perceptives i expressives.

Juntament amb la capacitat de conversar, afegeixo la potència del sentiment d’arrelament, de pertinença a un lloc, com una altra clau per a enfortir-nos i nodrir-nos en la diversitat cultural

D’altra banda, les modes globals neixen d’empreses-monopoli que en la seva urgència per guanyar diners ens tallen d’arrel: ens hem tornat consumidors de productes dels quals desconeixem el seu origen; encara és escassa la consciència sobre el que hi ha darrere de tot el que consumim. En moltes ocasions es tracta de processos irrespectuosos amb la naturalesa, d’abús de mà d’obra barata, de gent que mor perquè uns altres puguin donar-se luxes sense preguntar-se res… L’empatia amb el món és una altra qüestió que no deixaria escapar en qualsevol proposta educativa, i potser aquesta empatia i connexió amb l’anima mundi és el que ens donaria arrel global, no com a consumidors, sinó com a habitants d’una casa comuna, d’un planeta que ens sosté en vida.

Estimar i agrair

Penso que per a generar aquesta empatia fa falta ensenyar a estimar i a agrair el que ens envolta, tenir consciència històrica, preguntar-nos pels nostres ancestres, valorar la saviesa dels majors i acompanyar-nos fins a l’últim moment. El fet de reconèixer-nos part d’un planeta comú i, alhora, de territoris diversos que el componen, pot tornar-nos menys ambiciosos i més humils si ens responsabilitzem de cuidar el que queda al nostre voltant, sabent de les nostres limitacions com a humans, imbricats en els cicles de la naturalesa particulars en cada context. Habitar-nos dins de les possibilitats que ens ofereix el cos en el seu entorn pròxim és una altra lliçó pendent.

En tercer lloc, sento que l’obertura a la diversitat cultural exigeix la capacitat de rebre, ja sigui en termes de conversar, que requereix saber escoltar, o en termes d’acollir a algú en el lloc que habitem; saber ser amfitrions. Quan els nostres pobles, ciutats o comunitats es fonamenten en pràctiques de la cura i de l’afecte es converteixen en territoris hospitalaris, amb habitants capaços de generar situacions de trobada. La capacitat d’obrir-nos a l’imprevist, el poder d’estar receptius, és fonamental perquè es donin aquestes ocasions de connexió amb el divers. Aquesta és una altra clau d’urgència per a les societats actuals que sofreixen de moviments migratoris a la cerca de refugi travessant fronteres que maten vides. Més enllà d’allò normatiu i legal hi ha els signes de l’amor, petites resistències quotidianes a les lògiques imperants del sistema capitalista i patriarcal assassí. Es tracta de gestos propis, tenen tants autors com habitants en aquest planeta; són diversos però tots ells tenen un tint comú, el poder d’acollir, integrar i transformar. Quins són els nostres gestos quotidians d’acolliment del divers?

L’obertura a la diversitat cultural exigeix la capacitat de rebre, ja sigui en termes de conversar, que requereix saber escoltar, o en termes d’acollir a algú en el lloc que habitem; saber ser amfitrions.

Cada dia procuro estar atenta a aquests gestos infinits; m’insto a descobrir i crear possibilitats dignes en l’ofici de viure. Amb aquest propòsit neix la filosofia-metodologia de Reescriure entre cossos[ii], un camp d’indagació contínua en el qual em dedico a co-investigar allò social des de les nocions de presència (explorant la dimensió estètica de l’educació, com ens fem presents des del nostre ésser perceptiu i sensible), gest (explorant la dimensió ètica de l’educació, com ens compartim amb l’altre) i ritual (explorant la dimensió política de l’educació, com construïm llocs en comú).

Durant la meva estada a Colòmbia, em vaig adonar que Reescrivit entre cuerpos  presenta moltes coincidències amb el treball dels companys del Grup de Recerca Diverser, sobretot en els quatre principis que guien la Pedagogia de la Mare Terra. Juntament amb la paraula dolça, que ja he esmentat, des d’aquesta pedagogia se’ns convida a tres principis-gestos més: observar, estar en silenci i teixir.

Juntament amb la paraula dolça, que ja he esmentat, des de la Pedagogia de la Mare Terra se’ns convida a tres principis-gestos més: observar, estar en silenci i teixir.

Observar: com a possibilitat de donar-nos el temps per a escoltar i reconèixer, suposa un gest de resistència dins d’una societat del consum que imposa un ritme frenètic de producció esgotador que ens deixa aclaparats.

Estar en silenci: permet adonar-nos del soroll que ens envolta i convida a buidar-nos per a trobar un estat serè des del qual ser capaços de destriar.

Teixir: Gest antic, la capacitat d’amalgamar, d’enllaçar mons, des de la cura i l’afecte, mà a mà, sabent el perquè de cada pas, creant així una xarxa d’afectes que ens sosté, ens acull i dóna coratge.

Com a conseqüència d’aquests tres gestos, ens compten els Avis que neix la paraula dolça, el do de contar-nos la vida de forma bonica perquè així la sentim.

Conversar, arrelar-nos, saber rebre, observar, estar en silenci, teixir, conrear la paraula dolça… són signes de l’amor, d’obertura respectuosa a la vida diversa i fluctuant que som. Quins altres signes de l’amor som capaços de crear i sostenir en els llocs que habitem avui?

Noemí Duran és doctora en Arts i Educació, fundadora i coordinadora de la Casa Voladora-Casa Niu. Espais per a l’escolta i la creació col·lectiva (https://casavoladora.wordpress.com).

Notes

[i] Llicenciatura universitària que es proposa des del Grup de Recerca Diverser en diàleg amb persones que viuen en comunitats indígenes, portadores dels sabers ancestrals a Colòmbia.

[ii] DURAN, Noemí (2017 Reescribir entre cuerpos, caminos po(e)sibles. Transformar la educación. Barcelona: Editorial UOC. Col·lecció Pedagogies Contemporànies. Més informació: https://casavoladora.wordpress.com/reescribirentrecuerpos/