Marta LucenaSovint arribem a l’escola atrafegades. Descarreguem les nostres pertinences, preparem quatre coses indispensables, un sospir i som-hi. Nosaltres, adultes impregnades del ritme frenètic de la societat. Nosaltres, adultes educadores referents d’alguns infants (molts o pocs) amb els quals passarem una llarga jornada. Què ens passa quan arribem a un lloc accelerades, on la nostra presència absoluta és tan necessària?
A mi m’ha passat, i ha afectat directament en la meva presència quan rebo als infants que acompanyo. Com també ha afectat a la resta de la jornada amb ells i elles. Això em passa a mi, i és justament això, el que em fa observar i plantejar-me: primer, com vull arribar jo i què puc fer al respecte; i segon, què puc fer perquè els infants puguin arribar de bon matí a un espai on, indiferentment de com hagi anat la despertada, es sentin rebudes, escoltades i integrades. En definitiva, que sentin que tenen el temps per arribar i sentir-se, sentir a les altres, per després obrir-se a totes les possibilitats que els brindarà la jornada.
Nosaltres, adultes, és important que ens responsabilitzem des de la cura dels nostres estats, per poder acollir a l’infant amb tot el que vingui.
Totes tenim dies de tot, nosaltres, adultes, és important que ens responsabilitzem des de la cura dels nostres estats, per poder acollir a l’infant amb tot el que vingui.
Amb tot això, vull expressar la importància que té crear un espai que aculli en aquesta arribada. Em centraré en el segon septenni sobretot, ja que jo sóc referent d’infants en aquesta etapa, però crec que és essencial posar atenció en l’arribada en totes les etapes.
Per mi, hi ha certs elements clau: el temps, l’escolta, el compartir i la transició.
Per començar, poder disposar d’un temps per arribar, situar les coses, acomiadar-se de la família, saludar a les altres persones que també arriben, respirar, observar l’ambient i començar-se a sentir a dins, considero que és deixar l’espai perquè l’infant arribi. Tot ell/a, amb el seu cor, ment, cos i ànima.
El temps és quelcom que ens ve al cap quan donem més espai a aprenentatges no acadèmics, més centrats en les relacions i en el benestar emocional de l’infant. «No tenim temps per a tot» diem tot sovint. Crec que un parell de frases extretes del llibre Elogi de l’educació lenta de Joan Domènech, poden donar una mica de llum i poden ajudar a reflexionar al respecte:
«Què és el que realment hem de prioritzar a l’educació? Aquesta és una pregunta rellevant en l’estat actual del sistema pedagògic. I la resposta està vinculada al fet que sapiguem repensar la relació entre temps i escola».
«Cercar el temps just implica fer-ne un tractament diferent: no homogeni, no accelerat per principi, molt ajustat a les necessitats concretes de cada moment i de cada context».
Espai d’escolta
Només necessitem una mica de temps, la presència i l’ obertura per abraçar cada situació i cada ésser.
Fent referència a l’escolta, és important tenir en compte que l’infant necessita ser reconegut com a ésser únic i alhora sentir que forma part. Són necessitats bàsiques a tenir molt presents. Com a acompanyants podem acollir els infants, un/a a un/a, oferint la disponibilitat per escoltar-les i sentir-les. Com també oferir un espai, que pot ser amb el grup, on poder sentir-se a una mateixa en silenci, respirant. Només necessitem una mica de temps, la presència i l’ obertura per abraçar cada situació i cada ésser.
En relació a la necessitat de formar part, podem oferir un espai on l’infant pugui trobar-se amb el grup. Un espai on poder mirar-se als ulls i rebre’s les unes a les altres. On observar qui hi és i qui no, i donar espai també a qui no hi és. On poder compartir també amb tot el grup quelcom significatiu, com estem, o com arribem.
El seu cos ens pot donar molta informació, i expressar-li el pot ajudar en el camí cap a l’autoconeixement.
A l’inici del segon septenni acostuma a haver-hi molta intensitat en les relacions. Estan creant esquemes de com relacionar-se amb una mateixa, amb les altres i amb el món. Aquesta interacció esdevindrà una oportunitat per poder acompanyar en l’observació i expressió (si es vol) del que ens passa quan l’altra comparteix. El seu cos ens pot donar molta informació, i expressar-li el pot ajudar en el camí cap a l’autoconeixement. Un aprenentatge, a llarg termini, imprescindible.
Dinàmiques d’orientació i ubicació (situar-nos temporalment, informar sobre l’estructura del dia, expressar idees de projectes o interessos, prendre decisions de grup o individuals sobre les activitats que l’infant realitzarà).
Per últim, tenir en compte que l’arribada és una transició de casa a l’escola. Per tant, crec important en el mateix espai de grup, oferir unes dinàmiques per tancar un espai, més centrat en l’escolta i la rebuda, i obrir-ne un altre que requerirà una altra energia. Que activi cos i ment, i que ens connecti emocionalment. Dinàmiques d’orientació i ubicació (situar-nos temporalment, informar sobre l’estructura del dia, expressar idees de projectes o interessos, prendre decisions de grup o individuals sobre les activitats que l’infant realitzarà), històries, jocs… estructures flexibles, adequades a l’espai temporal i espacial, i als components del grups. També, de vegades espontànies, que permetran obrir-nos a les possibilitats que ens oferirà el dia.
Aquestes reflexions estan fetes en un espai, amb uns infants i dins d’un projecte pedagògic concret, tot i que també prenc com a referència experiències pròpies al llarg dels anys que m’han portat a donar importància a aquesta arribada. D’entrada, pot semblar insignificant, però per mi ha esdevingut un espai d’imprescindible mirada i reflexió. Desitjo de tot cor que per vosaltres també ho pugui ser.
Referència bibliogràfica
Domènech, J. (2013): Elogi de l’educació lenta. Barcelona: Graó