Heike FreireL’educació ambiental va molt més enllà de quatre conferències i quatre tallers. Es tracta d’Amor, que és el que hi ha en tota consciencia ecològica i de respecte cap a la naturalesa. L’autora ens parla d’allò que entén ella per Pedagogia Verda i ens convida a posar al centre del nostre dia a dia la cura de la vida i de la Terra.
Sovint em pregunten com inculcar als nens i nenes el respecte pel medi ambient. També solen consultar-me sobre les similituds i diferències entre l’Educació Ambiental i la Pedagogia Verda.
Acostumo respondre que per a mi educar no és inculcar. Segons la RAE, inculcar és estrènyer amb força alguna cosa contra una altra cosa, i també, repetir amb obstinació, moltes vegades, alguna cosa a algú. Però ni la repetició compulsiva d’un discurs, ni l’ús de la força (encara que només sigui per a “estrènyer”), tenen des del meu punt de vista, cap valor educatiu. Són instruments de la Pedagogia Negra, són violència, no educació.
Els éssers humans no som massa diferents de les plantes: creixem a partir d’una llavor, seguint el curs de la nostra naturalesa, i quan l’entorn ens és beneficiós, traiem flors i fruits.
La veritable educació s’assembla més, com diu Noam Chomsky, “a ajudar una flor a créixer a la seva manera“. I és que, els éssers humans no som massa diferents de les plantes: creixem a partir d’una llavor, seguint el curs de la nostra naturalesa, i quan l’entorn ens és beneficiós, traiem flors i fruits.
La finalitat d’una educació en harmonia amb la naturalesa humana és acompanyar el desenvolupament integral de les criatures en totes les seves dimensions.
Fa ja molts anys, Paulo Freire ens va ensenyar que “l’educació ha de ser un procés transformador i alliberador”. No pot reduir-se a la transmissió de continguts perquè no és ètic instrumentalitzar les persones, posar-les al servei de qualsevol objectiu (per molt lloable que sigui) més enllà de la seva pròpia florida. La finalitat d’una educació en harmonia amb la naturalesa humana és acompanyar el desenvolupament integral de les criatures en totes les seves dimensions (sensible, emocional, social, intel·lectual i espiritual). Ajudar-les a realitzar plenament el seu ser.
L’educació ambiental basada en quatre tallers és insuficient
Els enfocaments basats en els currículums escolars que limiten l’educació a una sèrie de conferències en PDF i quatre tallers, són, sens dubte, insuficients.
En la base de tota consciència ecològica, de tot comportament afectuós i respectuós amb els éssers vius que ens envolten, només hi ha un sentiment: l’Amor.
L’educació ambiental no pot inculcar-se perquè ningú no pot obligar a una altra persona a sentir (a no ser dolor). En la base de tota consciència ecològica, de tot comportament afectuós i respectuós amb els éssers vius que ens envolten, només hi ha un sentiment: l’Amor. És la resposta que ens donaria qualsevol dels grans activistes ambientals, dels grans naturalistes, conservacionistes, ecologistes…de Rachel Carson a Edward Wilson, de Henri David Thoreau a James Lovelock, de Jacques Cousteau a Félix Rodríguez de la Fuente, de Julie Hill a Greta Thunberg, si els preguntéssim què els va moure a fer el que van fer, a viure com van viure.
Un Amor amb majúscules per la Naturalesa que ningú, absolutament ningú els ha inculcat, perquè ja hi van néixer, com neixen tots i cadascun dels bebès de l’espècie humana. Òbviament alguna cosa va passar perquè ells poguessin conrear-lo i conservar-lo al llarg de la seva vida, a contracorrent en una societat on la norma és precisament el contrari. En una cultura depredadora on preval la creença errònia que el planeta és un objecte inert, desproveït de sensibilitat i intel·ligència, una matèria per a explotar i obtenir beneficis.
Amb un estil de vida que ens allunya físicament, mental, emocional, social i espiritual del món natural i de la nostra pròpia naturalesa (no oblidis que sempre van juntes); i en allunyar-nos bloqueja, trastoca i inverteix el nostre amor innat, convertint-lo en ira i por.
És el que els succeeix als bebès quan, per diverses raons, no aconsegueixen establir un veritable vincle afectiu amb la seva mare o cuidadora: es frustren, s’enrabien, es tornen manipuladors i destructius. El seu temor, com el nostre cap a la Terra, se sublima com a superioritat destructiva: és perquè no podem estimar la Naturalesa, que l’estem destruint.
Quin hauria de ser el motor de l’Educació Ambiental?
Recuperar i conrear, en totes les criatures, aquest amor innat per la vida hauria de ser el motor d’una Educació Ambiental que realment arribi als joves i a tota la societat
Recuperar i conrear, en totes les criatures, aquest amor innat per la vida hauria de ser el motor d’una Educació Ambiental que realment arribi als joves i a tota la societat. Si fomentem en els nostres alumnes, fills i filles l’amor per la Naturalesa, el reciclatge i l’estalvi energètic vindran per sí mateixos.
A més, pretendre inculcar-los l’amor per la Terra resulta força presumptuós, perquè no estem per a donar exemple. Per contra, són ells i elles les que poden ensenyar-nos moltes coses.
Elles que encara es meravellen quan veuen una processó de formigues en sortir de l’escola, mentre nosaltres, amb les nostres presses, menyspreem el que aquest autèntic espectacle els aporta. Els joves entenen que la cura del planeta és vital per a la nostra supervivència i organitzen vagues i manifestacions, mentre que els adults ens sentim desbordats, impotents, i fins i tot considerem el canvi climàtic un mal menor, al costat de molts altres. Encara ens queda molt per aprendre dels nens, nenes i joves; i no hi ha taller de sostenibilitat que substitueixi les seves aportacions, si estem disposades a escoltar-los.
Les comunitats educatives, mestres, professors, pares i mares són una poderosa força que pot liderar, des d’aquest lloc essencial per a la vida, una profunda transformació cap a societats més justes i respectuoses amb la Terra.
Per acabar, a més de pensar en el futur, l’educació ambiental hauria d’orientar-se cap al present. Convertir-se en un moviment de canvi que posi la cura de la vida i del planeta al centre. El nostre país podria seguir l’exemple de Finlàndia també en això: cada nucli poblacional gira entorn de la biblioteca i de l’escola, en comptes de fer-ho al voltant del centre comercial. Les comunitats educatives, mestres, professors, pares i mares són una poderosa força que pot liderar, des d’aquest lloc essencial per a la vida, una profunda transformació cap a societats més justes i respectuoses amb la Terra. Ajudar-nos a abandonar d’una vegada per sempre un desenvolupament social biofòbic, d’esquena a la Naturalesa i de la nostra pròpia naturalesa, i a reconèixer-nos com a part d’un Planeta viu que podem estimar, cuidar i respectar.
Article publicat del 20 de febrer de 2020 a la pàgina web de la seva autora, Heike Freire.