Eva MartínezAl llarg de més de 35 anys de llarga trajectòria en el camp educatiu, ha trepitjat l’aula i l’escola durant varies dècades com a mestre. També ha col·laborat en el disseny de polítiques educatives, i actualment és el Director de la Plataforma per a la Innovació de la Fundació Botín. El seu pensament està impregnat d’una profunda confiança en la infància i en allò que l’art pot arribar a desenvolupar en la nostra condició humana. Amb motiu de la jornada commemorativa del centenari de les Escoles Waldorf, visita Barcelona i compartim una estona tot filosofant i poetitzant l’educació.
Quina és la seva opinió sobre l’àmbit Sòcio-Emocional al nostre país?
L’Educació Sòcio-Emocional és part de la vida de l’escola. No només es tracta d’un aprenentatge escolar, sinó d’una forma d’estar al món, connectat amb el que sents. No parlo només dels infants, sinó també dels mestres i les famílies. Els programes de la Fundació Botín, ara a més de 400 escoles, s’estan ampliant constantment i tenint molt èxit.
Hi ha moltes maneres d’aprendre a ser humà, i l’art és una experiència significativa i connectada, una forma de viure.
I quina seria la clau d’aquest èxit?
Per a mi la clau és l’art. Hi ha moltes maneres d’aprendre a ser humà, i l’art és una experiència significativa i connectada, una forma de viure. Tothom és creatiu, i cal confiar en la pròpia creativitat. Si ho aprens quan ets un infant, en fas ús tota la vida, allà on vagis. No és només una forma d’expressar, sinó de viure.
Això implica mirar l’infant com un ésser creatiu, amb totes les conseqüències.
Els infants són cocreadors del nostre món. Cada infant que arriba a una família, canvia la família. Cada infant que entra a una aula, transforma l’aula. Porten alguna cosa amb ells que val la pena conèixer i respectar. Sovint pensem que són coses de nens, només perquè nosaltres som adults, sense ser conscients del que poden aportar-nos. Els infants tenen els seus propis drets.
Un bon mestre hauria de saber llegir aquests llenguatges i acompanyar l’infant a fer alguna cosa amb això.
També des del punt de vista sòcio-emocional
Per descomptat! Ells senten coses que nosaltres no podem sentir, perquè hem oblidat com fer-ho. I potser no són capaços d’expressar-les verbalment, però si observem la seva conducta, el seu moviment, el seu joc, sabrem què estan sentint. Un bon mestre hauria de saber llegir aquests llenguatges i acompanyar l’infant a fer alguna cosa amb això.
Mestres artistes
Per això cal que els mestres siguem emocionalment creatius
Ser mestre és com ser un artista, és un art. Si no ho vius així, pot ser una feina molt dura. Has d’assumir que cal aprendre dels infants, modificar l’actitud contrària. Recordem la Declaració Universal dels Drets dels Infants de les Nacions Unides, on diu que els infants tenen veu.
I la tenen realment a l’escola?
No encara, però almenys hi ha un marc que diu que l’haurien de tenir. De tots els països que he visitat, encara no he vist que això s’estigui fent realment, que l’infant sigui part activa de l’escola, que pugui prendre decisions i assumir-ne les conseqüències, que pugui contrariar al mestre… Està passant i està creixent, però necessita temps.
Respecte a les necessitats dels infants, necessiten el mateix que fa uns anys?
No, hi ha hagut canvis molt importants. Els infants són ciutadans d’un món que té una influència sobre el que passa a la família. Fa cent anys hi havia la necessitat d’alfabetitzar-se per fer progressar la família. Ara els infants s’alfabetitzen sense gairebé cap problema.
Estic convençut que és a través de l’art que podem acompanyar els problemes socials, mentals, de relació, i aportar més equilibri a les seves vides.
El nostre sistema educatiu està satisfent les necessitats actuals dels infants?
L’escola s’ha de transformar per trobar-se amb les necessitats reals dels infants, que són distintes a les de fa uns anys. Els problemes en salut mental infantil han crescut i segueixen creixent. Estic convençut que és a través de l’art que podem acompanyar els problemes socials, mentals, de relació, i aportar més equilibri a les seves vides. I això podem fer-ho a l’escola.
Acompanyar-los a ser més humans…
L’art és una expressió de nosaltres mateixos, i a base de practicar art aprenem sobre nosaltres mateixos. Tenim una experiència diferent de vida quan hi posem el que sentim, en qualsevol art: la moda, l’arquitectura, el llenguatge, les paraules… Si ho fem servir, veurem com això s’acosta més al que els infants necessiten. No podem donar-los únicament coneixements abstractes i tècnics. Són importants, però no únics, necessitem alguna cosa més.
Relacionar-nos també pot ser un art…
Sí, la manera com reaccionem, com escoltem, com som empàtics, com estem preparats pels canvis, com sabem enfadar-nos… això és l’art real dels humans. Si no ho fem servir, ens perdem alguna cosa important.
Quan un mestre treballa de manera artística, els infants troben sentit i significat al que fan.
I com treballar les assignatures transversals de manera artística?
A qualsevol infant a qui donis un paper i un llapis, es posa a dibuixar. La nostra naturalesa és creativa, i necessitem potenciar-la des de l’educació. Quan un mestre treballa de manera artística, els infants troben sentit i significat al que fan. Ara ja sabem que les connexions al cervell es produeixen a través del moviment. Per què els fem seure tantes hores en una cadira? Mou-te, canta, balla les matemàtiques i aprèn-les amb tot el cos, no només amb el cap!
Afavoriríem així l’èxit escolar?
La creativitat és un factor econòmic molt important, necessitem gent creativa, per això cal potenciar-ho des de l’educació. Fa poc, un nen de 6 anys explicava amb alegria que havia conegut la lletra R. La mare li va preguntar si havien estat llegint, i ell va respondre que no, que l’havia conegut personalment. Aquest vincle emocional marca la diferència en la manera de treballar les transversals d’una forma artística.
Hem de trobar allò poètic, està desapareixent de l’educació i ho necessitem per desenvolupar el potencial simbòlic
És gairebé poetitzar l’acte educatiu…
Hem de trobar allò poètic, està desapareixent de l’educació i ho necessitem per desenvolupar el potencial simbòlic. Si no, tenim infants que no són infants.
I per tant, adults que són infants tota la vida perquè no ho han sigut de petits…
Exacte. Tots els infants són curiosos i imaginatius. Hem de mantenir aquestes qualitats vives, i l’educació actual les està sufocant. Sabem que com a éssers humans, sobrevivim millor quan som una espècie més empàtica i respectuosa amb el món que ens envolta. Per què matar-ho, quan hauríem de potenciar-ho?
Sempre aprenent
Per això cal que els mestres hi fem alguna cosa abans.
Per descomptat, i no en termes de valorar si està bé o malament, sinó en termes de desenvolupament personal. Un docent mai és un bon mestre, sempre està aprenent a ser-ho. Mai no som res definitivament, sempre estem esdevenint.
Així una escola també hauria d’estar sempre en el procés d’esdevenir una escola millor
Les escoles són llocs on esdevenir i desenvolupar-se, i elles mateixes estan en moviment per esdevenir millors escoles, o haurien d’estar fent-ho. Tan bon punt entenem això, sentim coratge, perquè la vida es tracta d’anar esdevenint amb el contacte amb els altres, amb les experiències que vivim al llarg del temps… tot això ens dona molta llibertat per continuar endavant.
I esperança!
Sí, i sobretot, aprendre a cometre errors, és part de la transformació humana. Confiar en l’esdevenir és confiar en la vida.
Creu que és real que podem educar aquesta actitud confiada i cooperativa quan els mestres no estem acabant de fer-ho entre nosaltres?
Els infants són molt conscients quan estem ensenyant alguna cosa que els adults no podem fer. Avui dia està molt demostrat que la millor manera de millorar l’educació és la col·laboració entre els mestres. Ni els exàmens, ni que el govern digui el que han de fer els infants a les escoles, sinó que els mestres aprenguin dels mestres, que hi hagi intercanvi d’experiències, grups d’aprenentatge compartit, etc. El que fa una bona escola és la col·laboració, perquè l’individu es fa responsable, no l’autoritat externa, i sent el suport del col·lectiu per tirar endavant.
Hi ha infants que poden ser molt més responsables del que pensem, si els deixem decidir, són realment savis
Seria una manera de compartir la responsabilitat individual, i que els infants ho puguin veure i en puguin aprendre.
Hi ha infants que poden ser molt més responsables del que pensem, si els deixem decidir, són realment savis. Quan ells s’ocupen d’elaborar les normes, per exemple, són molt més estrictes que les que fan els adults, i les acostumen a respectar sense gaires problemes. Infravalorem el seu sentit de la responsabilitat. He viatjat per tot el món, i he quedat meravellat en veure infants de Sud Amèrica organitzar la vida per a tot el poble. Han trobat maneres de col·laborar i treballar per tirar endavant que els adults no haurien pogut trobar, gràcies al seu sentit de la responsabilitat i la seva imaginació, qualitats que no estan encara atrofiades. Els infants són agents de canvi de la societat, ens ajuden a saber què és millor per a nosaltres.
I com ho portem a l’educació, tot això?
L’Educació Sòcio-emocional està entrant a les escoles. No està provocant grans canvis, però està deixant llavors. Tot depèn de la persona, d’allò individual, és de dins a fora. Pas a pas: no es tracta de fer grans lleis institucionals, sinó de ser creatiu i inspirador.
Tot i que aquest tipus d’educació és vigent, hem de trobar un equilibri entre cuidar-los, i confiar en ells per mostrar-los el món que els ha de donar la benvinguda
Vostè va ser un educador Steiner. Valida encara els seus principis pedagògics?
Sí, i tot i que aquest tipus d’educació és vigent, ha de canviar alguns aspectes. Mai no és fàcil la transformació segura, però esdevé una necessitat. Hem d’escoltar els infants, el món, i aprendre. Hem de trobar un equilibri entre cuidar-los, i confiar en ells per mostrar-los el món que els ha de donar la benvinguda.
Ambdós són moviments necessaris en educació…
Si no, no hi ha evolució. La por és una expressió de la necessitat de sentir-se segur. Hem de confiar en la llibertat. Educar vol dir saber que tots pertanyem a la mateixa raça humana, compartim el món sigui quina sigui la manera com expressem la identitat. Hem de crear espais creatius –tenim la capacitat imaginativa- per a trobar solucions i obrir nous espais. Aprendre vol dir això: obrir nous espais.
Christopher Clouder és membre de la Royal Society of Arts, i Director Executiu del Comitè Europeu Steiner Waldorf. Autor de nombrosos llibres i articles, és expert en Educació Sòcio-Emocional, Creativitat i Innovació.