Home


La infància no és més que una altra frontera, un gueto, com diu André Stern, on excloure tot allò que en el fons, fa por. L’amor, el plaer per la vida i la llibertat. Una por sembrada en el ventre matern, on la mateixa vida que fa eclosió amb força, amor i confiança, és sovint anestesiada, qüestionada, anul·lada. Com ja deia Eric Fromm, la nostra por a la Llibertat ens porta a ser esclaus de nosaltres mateixos/es, a construir els murs de les nostres presons. L’edatisme, o discriminació per edat, situa a l’adult en una posició de domini, que mira a l’infant com un ésser incomplet i per tant inferior en drets.
André Stern va passar per Barcelona i ens va convidar a fer un canvi de mirada, on el respecte i la confiança cap a l’infant i el seu joc siguin prioritat i referent per a nosaltres, adults en la recerca de l’entusiasme i el sentit de viure.

 André Stern és fill d’Arno Stern, “pare” de l’Educació Creadora. Com a fill, ha viscut l’experiència de conviure amb els seus pares amb una mirada de respecte i gran confiança cap a la seva persona. Ha estat un infant immers en el joc, desplegant amb llibertat els seus interessos i potencials, amb una mirada de no judici i acceptació plena cap a la seva persona. No va ser escolaritzat, no per raons ideològiques, sinó com a lògica dins del seu món, on el joc era el seu mitjà d’aprenentatge.
Autodidacta en la vida, el seu joc l’ha portat a fer de lutier, periodista, actor, escriptor, conferenciant entre moltes altres passions que fan que es segueixi presentant al món com un infant de 48 anys que no ha deixat mai de jugar.

Entre les seves darreres publicacions està «Jugar» (Ed. Litera), un llibre ple d’espontaneïtat, profunditat, sinergies, vida, com el mateix joc del qual parla. De la mà de «Jugar i jugar» (que celebra el seu 10è aniversari), i «Grapat», dues petites grans empresa familiars, referents ja per la seva aposta pel respecte al joc, al món de la infància i la seva recerca de materials i joguines de qualitat, hem pogut assistir i gaudir de la presentació d’aquest llibre a Barcelona, i de les seves desvetlladores reflexions al voltant de la infància i el joc. Un parell d’hores abans, a més, vam tenir el privilegi d’una conversa en “petit comitè” amb ell.

André Stern és ambaixador d’una nova consciència vers la infància, ens parla d’un nou paradigma en les relacions humanes i en la mirada que tenim cap als infants.

Per a Stern, quan venim al món som com petites grans llavors que contenim dins nostre totes les potencialitats, disposats a desplegar de dins a fora tot allò que té a veure amb la nostra essència. Alhora, venim equipats de la millor eina d’aprenentatge per fer-ho: el joc. El joc és l’activador de les nostres potencialitats. El medi en el qual aquesta llavor anirà arrelant i florint.

Vivim, però, encara, en una cultura de por, on l’homogeneïtzació, la castració del plaer, de la singularitat, són claus per mantenir una aparença de control i seguretat. Tot això mitjançant la llei del més fort, on la infància acaba essent el punt 0 de l’esglaó.

André Stern és ambaixador d’una nova consciència vers la infància, ens parla d’un nou paradigma en les relacions humanes i en la mirada que tenim cap als infants.

André ens convida a invertir aquesta escala, i a veure l’infant com el punt màxim de l’evolució, on trobem a l’ésser humà en tot el seu potencial, i és a mesura que ens anem allunyant del joc, de l’entusiasme i ens anem inserint en una cultura adoctrinadora que ens aliena, que anem homogeneïtzant-nos i perdent la singularitat, la genialitat que hi ha dins cadascun de nosaltres.

Per altra banda les xifres augmenten… El 85% de la població mundial treballa d’allò que no li agrada. A Espanya, s’estima que 1 de cada 4, és a dir, un 25% de la població, té o tindrà algun tipus de problema de salut mental al llarg de la seva vida.

I davant aquestes dades, ens podem preguntar: Quina infància hem destruït, a la vista d’ uns adults tan oprimits? O quina infància necessitem per un futur més esperançador?

André Stern ens parla de l’Edatisme: de la discriminació per edat, i de la infància com un gueto. Fidel a l’amor i l’acceptació que necessita per sobreviure, l’infant se sotmet lleialment a acceptar actituds, comportaments i tota una sèrie d’idees preconcebudes de tot allò que se suposa que ha de ser i és un infant. L’infant és agredit sistemàticament en la seva dignitat de ser, rep agressions que com a adults no acceptaríem, però des de la mirada de superioritat i edatisme hem creat una cultura que ho accepta, normalitza i banalitza.

El joc és l’activador de les nostres potencialitats. El medi en el qual aquesta llavor anirà arrelant i florint.

Aquesta és la ferida que tots/es portem a dins, la ferida de l’infant que vàrem ser, i no va ser reconegut en tots els seus potencials. Un infant que va haver d’acceptar una mirada d’inferioritat per part de l’adult, un infant que va viure l’exigència d’un sistema que esperava quelcom més d’allò que ja era. Un infant que era invisible davant la societat o infravalorat en les seves capacitats. Aquesta ferida és la ferida que com a adults portem i que no ens permet relacionar-nos amb confiança amb la vida.

André Stern, davant de tot això, ens omple de coratge per fer un canvi de mirada cap a la infància. Un canvi que, com ell diu, “pot canviar el món sencer, en una sola generació”.

Els nostres infants només volen tenir un port, un port on poder amarrar segurs, el port de la confiança, on puguin sentir que, passi el que passi, «Jo t’estimo, perquè ets com ets». I amb aquesta seguretat, que tot està dins nostre, i no ens manca res, poder anar a descobrir tot un mar d’infinites possibilitats, la vida.


El plaer és el timó

De la mà del joc, l’infant navega segur, i en aquest estat de joc, on el plaer és el timó, i l’infant el capità, on anirà adquirint nous aprenentatges, que el portaran a noves derives, on un sí a la vida el fa avançar, on el joc i la vida s’abracen, on l’entusiasme és el motor, i el vaixell pot submergir-se a grans profunditats perdent-se en l’infinit oceà del coneixement, on no existeixen les fronteres i tot es dilueix en un sol fi, viure, crear, ser.
El joc, com diu André, és un estat, és el medi natural on l’infant es desenvolupa, com el peix a la mar, en aquest medi, tot és possible, s’esvaeix la frontera entre el real i l’irreal, no hi ha límits. Tot un món a les nostres mans.

L’infant viu el moment present intensament, concentrat, s’entrega incondicionalment, confia en allò que fa, coopera per a quelcom més elevat, va més enllà dels seus límits, cerca la perfecció, no existeix l’error, sí l’aprenentatge, sí el coratge de seguir malgrat tot, endavant, endavant, confiant!

Aquestes qualitats naturals que es desenvolupen els infants mitjançant el joc, són les que la nostra cultura/societat desitja veure en els adults que la configuren: concentració, superació, cooperació, esforç, constància, creativitat, entusiasme, força, voluntat, flexibilitat, … etc. Però llavors… d’on sorgeix la por que en la nostra cultura separa els infants de la font de tots aquests potencials? I separa els infants del joc, separa el joc de l’aprenentatge i cercant tots aquests valors, únicament des de la raó, l’aprenentatge memorístic i una moral deslligada de la mateixa vida?

Com diu Stern, “només hi ha una activitat que activi constantment els nostres centres emocionals: aquesta és el joc”.

André Stern col·labora amb diversos científics, i comenta el fet que segon molts estudis,  la vida és cooperació, la vida és estalvi energètic, la vida són sinergies, i sobretot la vida és moviment, canvi, adaptació, creació constant, qualitats que el joc ens dóna i així ens entrena per a la mateixa vida.

Com explica ell mateix, estudis recents diuen que per tal que es doni l’aprenentatge, s’han d’activar els nostres centres emocionals. El nostre sistema educatiu es basa en l’aprenentatge memorístic, per això oblidem el 90% del que «aprenem». El 10% que resta són coses que vam aprendre perquè els nostres centres emocionals estaven actius, sentíem un interès, una motivació real. I com diu Stern, “només hi ha una activitat que activi constantment els nostres centres emocionals: aquesta és el joc”.

A més, l’entusiasme en els nens i nenes mou l’entusiasme en els adults: un infant s’apassiona per un tema, i de sobte tothom fa el possible perquè el gaudeixi. I així el canvi d’actitud també és vers un/a mateix/a com a adult/a.

André va finalitzar la conferència fent-nos una invitació a passar a l’altre costat del mirall, on regna la confiança, i a quedar-nos-hi uns instants, potser uns minuts, unes hores o qui sap, quedar-nos hi i ja està. Doncs cada minut que passem del costat de la confiança, és una benedicció per a la infància, per a la Humanitat.

Els nostres infants és convertiran en allò que nosaltres veiem en ells, però també és convertiran en allò que veuen en nosaltres. Si volem que els nostres fills i filles siguin adults feliços, si volem això de veritat, hem de viure davant seu, com a adults feliços. Si no, el pes de la responsabilitat sobre ells és molt gran.

Siguem a port per amarrar la confiança que mereixem i mereixen,
despleguem les veles sense por a la llibertat que les oneja
naveguem en les profunditats de l’existència
recollim tresors, que la vida ens espera.
I si per cas, algun dia naufraguem,
no deixem de jugar, que la mar és dolça i salada
dolça i salada, dolça i salada

Contacte Atzur Aguas Segura: atzur@hotmail.com