Home

Aquest mes de setembre el britànic Alex Beard ha estat de visita a Barcelona i des de Barbiana ho hem aprofitat per tenir-hi una conversa.

Alex Beard és un professor britànic que, desencantat de manera precoç amb allò que li oferia i permetia la seva tasca com a professor, va decidir emprendre una viatge arreu del món per conèixer projectes que li mostressin pràctiques educatives inspiradores i prometedores per compartir-les amb altres professors i persones expertes de l’àmbit educatiu.

Tenim poca estona per a l’entrevista, voldria preguntar-li tot amb una sola pregunta per tal que em donés, amb una sola resposta, la solució als actuals reptes i problemes de l’educació. Alea jacta est, m’ho jugo tot a una sola carta:

El problema de com fer una educació de qualitat està a l’ordre del dia. Has trobat la fórmula màgica?

L’educació és la fórmula màgica, la bala de plata per abordar la majoria de problemes de l’actualitat, com podrien ser el canvi climàtic o la progressiva automatització dels oficis.

(Ric jo tot just fer-li la pregunta, riu ell. Riem tots dos pensant en com de fàcil seria no només acabar l’entrevista després del seu suposat sí, sinó liquidar tots els debats actuals entorn els reptes educatius del moment). No, no hi ha una fórmula màgica. Diria que l’educació és la fórmula màgica, la bala de plata per abordar la majoria de problemes de l’actualitat, com podrien ser el canvi climàtic o la progressiva automatització dels oficis.

En qualsevol cas, el que sí que puc afirmar és que dels nombrosos projectes i escoles amb mètodes pioners que he visitat, hi ha quatre temes clau que sempre es repeteixen i que aquests projectes incorporen de manera significativa: 1) les aportacions de la neurociència pel què fa a processos i formes d’aprenentatge; 2) tenir el convenciment que el que cal és ensenyar a aprendre al llarg de la vida; 3) incorporar les noves tecnologies i 4) una profunda consciència del paper de la persona que està al capdavant de l’aula, el/la mestre.

Estic totalment d’acord amb tu pel què fa a la importància de recollir les aportacions de la neurociència respecte als processos d’aprenentatge. Tot i així tinc més dubtes sobre la incorporació de les noves tecnologies a les aules…

Des que naixem tenim l’habilitat per actuar amb l’entorn i aprendre d’aquesta interrelació. Aprenem de manera natural, orgànica; som al mateix temps, aprenents i professors ja que a mesura que interactuem amb l’entorn aprenem i ens modifiquem. I això és la història mateixa de l’aprenentatge de l’ésser humà.

El que m’interessa de la ciència és tot allò que ens ensenya sobre com aprenem i sobre els processos d’aprenentatge i del desenvolupament de la creativitat. El procés creatiu consta de dos processos, el convergent, centrat en l’adquisició de coneixements, que han portat a la seva màxima expressió a les escoles de Shanghai; i el divergent, centrat en el desenvolupament de la imaginació i en la llibertat per a experimentar, els casos més destacats dels qual, estarien a Finlàndia i en algunes de els escoles que he vist a Silicon Valley.

Però no només és la neurociència qui ens fa aportacions interessants, també ho fa la psicologia, que des de ja fa dècades aporta claredat sobre el funcionament en aquest terreny. En aquest sentit em resulta molt interessant un estudi que va realitzar Benjamin Bloom amb 120 genis creatius. El que va descobrir fou que és fonamental la pràctica (practice makes perfect) però també és fonamental enamorar-se d’allò que es fa. Tots dos termes són igual d’importants.

Les ciències socials ens aporten molt, també, sobre els nostres propis processos: ens adonem que des que naixem tenim l’habilitat per actuar amb l’entorn i aprendre d’aquesta interrelació. Aprenem de manera natural, orgànica; som al mateix temps, aprenents i professors ja que a mesura que interactuem amb l’entorn aprenem i ens modifiquem. I això és la història mateixa de l’aprenentatge de l’ésser humà. Així, fa cent mil anys, va aparèixer una eina fonamental per a l’aprenentatge que va representar una revolució cognitiva fonamental: el llenguatge, que ens permet transmetre el coneixement; fa 8000 anys aparegueren les escoles, on s’ensenyava a llegir i a escriure (és a dir a conèixer eines i tècniques per a l’aprenentatge); i fa 500 anys aparegué la impremta, que va representar una autèntica revolució per a l’alfabetització que ha conegut el món.

Avui, la ciència té la seva importància en la mesura que ensenya com aprenem i, alhora, les noves tecnologies són una eina fonamental dins de l’aula i poden representar una nova revolució en els processos d’aprenentatge…

Has vist com al Sud est asiàtic s’opta per una pedagogia gairebé del sacrifici, que dona bons resultats (acadèmics), i a Finlàndia, s’opta pel contrari i també funciona. Hi ha unes metodologies vàlides per a tot el món o cada context necessita les seves pròpies metodologies?

L’educació és molt dependent del context, respon a ell. De fet, la cultura és un dels principals motors de l’educació. Tot i així, hi ha pràctiques, eines i metodologies que són aplicables a diferents contextos

L’educació és molt dependent del context, respon a ell. De fet, la cultura és un dels principals motors de l’educació. Tot i així, hi ha pràctiques, eines i metodologies que són aplicables a diferents contextos (per exemple metodologies sobre l’aprenentatge de la lectura, de formació del professorat, etc.); allò que canvia es la motivació per aplicar-los.

Per exemple, a Shanghai vaig assistir a una classe on s’aplicava l’aprenentatge personalitzat, un mètode basat en la memorització i la repetició, exemple d’una metodologia d’aprenentatge basada en el pensament convergent i que respon a un context educatiu on tot el sistema està centrat en la superació d’exàmens (que tot i així mostra deficiències perquè no permet o no fomenta el desenvolupament del pensament creatiu).

D’altra banda he assistit a escoles Monstessori on tota la intenció està posada en el desenvolupament de la creativitat. Quan vaig visitar aquests centres la directora de l’escola em va demanar que fos com Janne Goodall observant els ximpanzés i, encara que haig de dir que la impressió fou de caos, hi ha un mètode, un mètode molt clar que vol fonamentar la creativitat. De fet hi ha un estudi que demostra que els infants més creatius són els que provenen d’entorns familiars amb poca norma, que seria l’entorn que el mètode Montessori intenta reproduir, un entorn amb poca regla que permeti a l’infant desenvolupar la seva creativitat a través de la interacció i de la capacitat d’interrelació. Diríem que el mètode Montessori respon perfectament al context americà, un sistema profundament individualista que premia la creativitat individual.

A Finlàndia vaig assistir a una escola de secundària on el professor va entregar, a l’inici del curs, tot el material del curs, inclosos l’examen i les respostes a les preguntes de l’examen. L’objectiu, el focus d’aquest mètode és que els alumnes aprenguin a ensenyar-se els uns als altres i el paper del professor és facilitar-ho. Això passa en una societat on és fonamental el concepte i la pràctica de la responsabilitat compartida.

Parlem de mètodes i de contextos, i sembla que els mètodes que em comentes estan concebuts per donar resposta al context al qual formen part. Però fins a quin punt aquests mètodes podran esdevenir bala de plata per fer font als problemes globals derivats d’aquests contextos?

És possible generar en l’àmbit col·lectiu propostes educatives que donin resposta a problemàtiques concretes i que vagin contra un corrent determinat, és a dir, cultures educatives que no responguin a un context determinat sinó que neixin per a donar-hi resposta, generades no només des del si de l’escola sinó en col·laboració amb les famílies.

Aquesta és una bona pregunta. Crec que veient l’evolució, hi ha esperança i raons per a l’esperança. Raons per creure en la força del canvi de l’educació. Per exemple Finlàndia va començar sent una societat rural i agrària, i l’educació ha tingut un paper fonamental en aquest canvi. O a Corea del Sud, on fa uns anys, 1 persona de cada 5 era analfabeta i avui és el país amb més graduats universitaris.

A més a més, també és possible generar en l’àmbit col·lectiu propostes educatives que donin resposta a problemàtiques concretes i que vagin contra un corrent determinat, és a dir, cultures educatives que no responguin a un context determinat sinó que neixin per a donar-hi resposta, generades no només des del si de l’escola sinó en col·laboració amb les famílies.

Parles de la necessitat de la implicació de la comunitat per millorar l’ensenyament. Parles d’un teixit neuronal on el poder emana del mateix potencial creatiu. Parles de sistemes d’ensenyament de codi obert. Ens expliques alguna experiència?

Vaig visitar una escola a San Diego (Califòrnia) que em va resultar profundament interessant. Divideixen l’ensenyament en dues meitats: una meitat seria l’escola tradicional, tal i com l’entenem, i l’altra seria el desenvolupament d’un projecte conjunt. Per dur-lo a terme es van dividir en tres grups, un es dedicava a investigar per idear tavelles biodegradables on emmagatzemar llavors; un altre grup es va centrar a produir un documental (amb guió cinematogràfic); i el tercer grup a idear un dron. La idea final fou anar d’excursió al parc nacional proper per tal de detectar, amb el dron, les zones desforestades, plantar-hi les llavors i enregistrar-ho tot per tal de produir un documental per youtube amb la finalitat de conscienciar dels problemes mediambientals. Aquest projecte responia a la necessitat de moltes famílies de donar resposta a un sistema educatiu que no els satisfeia però també de donar resposta als problemes i reptes mediambientals del moment.

Un altre exemple seria el d’Islàndia, un país on, durant els anys 90, hi havia un elevat índex d’alcoholèmia i drogoaddicció entre els adolescents. Fruit de la preocupació global es van començar a fer assemblees per generar una resposta col·lectiva. Aquesta fou una mena de toc de queda on a partir de determinada hora els adolescents no podien sortir al carrer i els pares havien d’estar amb ells a casa (i es garantien, així, un mínim de dos àpats conjunts a la setmana) i, a nivell escolar es començaren a oferir activitats extraescolars per satisfer les necessitats dels adolescents.

Un tercer exemple seria el que trobem a Londres, quan a l’inici del curs el mestre va a visitar totes les famílies dels alumnes amb qui treballarà i, al mateix temps les escoles acullen les famílies, els ofereixen recursos, formació continuada, etc.

Sembla ser, doncs que és fonamental la implicació de tota la comunicat. Sembla que les famílies ho deleguem tot a l’escola, però al final, el més important és tot el que s’esdevé fora…

És força depriment pensar que encara avui és un predictor fonamental en l’evolució de les criatures el nivell cultural i econòmic de les famílies,  la quantitat de llibres que la família té o no té a casa seva.

Sí, és força depriment pensar que encara avui és un predictor fonamental en l’evolució de les criatures el nivell cultural i econòmic de les famílies,  la quantitat de llibres que la família té o no té a casa seva.

Però també és cert que és molt important el paper del professor. Si ens trobem davant d’un bon professor, ben format, amb motivació, etc. l’estudiant pot aprendre en un any allò que podria aprendre en un any i mig. O al revés.

Quin seria el paper de l’educació emocional en tot això? Podem arribar a trobar una metodologia que pugui permetre estar connectades amb nosaltres mateixes, amb allò que sentim i percebem?

El que em sembla més interessant són tots aquests nens i nenes que avui en dia estan aprenent a regular les seves emocions i que alhora estan amb la vista posada en el canvi del món, del seu entorn: nois i noies que s’integren a moviments socials (com veiem a Hong Kong), joves que militen contra el canvi climàtic, etc.

Sí, potser dels tres pilars que hem anat referint al llarg de la conversa, el que trobaríem més alineat a aquesta idea seria el de Finlàndia, amb una educació molt més centrada en el desenvolupament de la intel·ligència emocional i en el domini del llenguatge emocional amb tots els seus matisos.

Vivim en un món tant difícil que hem d’aprendre forçosament a regular-nos. El que em sembla més interessant són tots aquests nens i nenes que avui en dia estan aprenent a regular les seves emocions i que alhora estan amb la vista posada en el canvi del món, del seu entorn: nois i noies que s’integren a moviments socials (com veiem a Hong Kong), joves que militen contra el canvi climàtic, etc.

M’oblido de dir-li que potser són, justament aquests joves que em comenta al final de l’entrevista, l’autèntica bala de plata que ens té guardada l’educació. Apuntant cap al futur.

Alex Beard és un mestre anglès que, després d’uns anys de professió i malgrat haver-se esforçat a aconseguir una educació diferent per a infants d’entorns amb carències econòmiques i culturals, va experimentar la frustració de no tenir prou eines per obtenir uns resultats millors per al seu alumnat. Per això es va decidir a estudiar un màster a l’Institute of Education i després, tot unint-se a la xarxa Teach for all, va iniciar un periple per institucions, escoles, centres de recerca i espais comunitaris de mig món.

Otras formas de aprender. Qué funciona en educación y por qué. Barcelona, Ed. Plataforma, 2019. Fruit de l’experiència de l’autor en la xarxa Teach for all, en bona part fent treball de camp, ens trobem un llibre apassionant, que explica, com en una novel·la, experiències concretes, investigacions científiques, idees filosòfiques i metodologies innovadores i basades en l’evidència que omplen d’esperança qualsevol persona interessada en l’educació. Des de Bruner a Hanna Arendt, des d’escoles Montessori nordamericanes a l’ineludible sistema finlandès i des de Plató a Piaget o a Foster Wallace, el nombre d’experiències i autors de totes les disciplines il·lustra una descoberta interna que acompanyem amb passió. Sense defugir les contradiccions i debats més candents, Beard cerca sempre el cantó més positiu de cada teoria i experiència, i en sap trobar un resultat rigorós i coherent, llest per ser aplicat a l’escola. El públic de Barbiana hi trobarà a faltar una mica més d’educació viva, però la gran majoria de reflexions i propostes que s’hi recullen ens semblen una aportació fonamental per a l’educació actual.