Home

En lloc d’obsessionar-se en els objectius operatius que ha de tenir una activitat – cosa que en la pràctica, afortunadament, fa poca gent – per què no focalitzar-se en uns criteris relativament senzills i oberts per valorar els beneficis que es poden aconseguir amb moltes activitats?

Ja fa gairebé 50 anys, James D. Raths (1971), de la Universitat de Maryland, als EUA, va publicar a la revista Educational Leadership un article que va fer fortuna: Teaching without specific objectives (“Ensenyar sense objectius específics”). “Fortuna” en el sentit que va ser molt divulgat i comentat, no tant en el sentit que se n’apliquessin les idees fonamentals.

Per a ell, si la idea no ha de ser tant programar i dissenyar activitats que responguin a objectius específics (ja que en el fons el que estem reconeixent és que és impossible programar i dissenyar les conductes i els aprenentatges dels infants), quins criteris poden guiar la preparació d’activitats per tal que aquestes estimulin l’aprenentatge? Raths proposa unes “declaracions” o “dimensions de valor” de les activitats, característiques d’aquestes, que les poden fer més riques i en definitiva, que “valguin més la pena per a l’infant i la societat”. La proposta és que davant uns continguts a treballar, el professorat dissenyi les activitats que cregui i les revisi en base a aquestes “declaracions”. I fins i tot, que alhora de l’avaluació, es pugui revisar quins dels criteris establerts a continuació s’han acomplert. No es tracta d’acomplir-los tots en cada activitat – de fet no seria ni tan sols desitjable que fos així, els criteris serveixen per diferents moments i tipus d’activitat – però sí de poder valorar en conjunt la qualitat de la tasca docent a partir d’aquests criteris.

Aquestes són les “dimensions” de Raths per tal de proposar activitats útils per afavorir aprenentatges:

En condicions iguals…

1

Una activitat val més la pena que una altra si permet a l’infant prendre decisions informades per portar a terme l’activitat i per reflexionar sobre les conseqüències de les seves eleccions.

Es refereix, per exemple, a que pugui seleccionar temes, recursos, mitjans per exposar les idees, etc.

2

Una activitat val més la pena que una altra si assigna a l’alumnat rols actius en l’aprenentatge en lloc de passius.

Evidentment, són rols més actius els d’investigadors, oradors, observadors, entrevistadors, participants en activitats de simulació…

3

Una activitat val més la pena que una altra si demana a l’alumnat d’involucrar-se en indagar sobre idees, aplicacions de processos intel·lectuals o problemes corrents, tant de tipus personal com social.

La idea és anar més enllà del currículum, convidar a un pensament de tipus més “filosòfic”, reflexionar sobre valors personals o sobre problemes socials, establir hipòtesis i relacions, descobrir i comunicar les pròpies idees o emocions.

4

Una activitat val més la pena que una altra si fa interactuar els infants amb la realitat.

En aquest sentit, fer servir, explorar o manipular objectes, documents, materials reals sempre serà millor que veure’n una representació en foto o vídeo, per exemple.

5

Una activitat val més la pena que una altra si pot ser realitzada amb èxit per infants amb diferents nivells de capacitat.

Per a què això sigui possible, l’activitat ha de ser prou flexible per admetre diversos tipus i nivells de resultats. Imaginar, comparar, classificar o resumir, per exemple, permet actuar sense uns criteris estàndard per a tothom.

6

Una activitat val més la pena que una altra si demana a l’alumnat de revisar una idea, aplicació d’un procés intel·lectual o un problema corrent que ja ha estudiat, en un escenari diferent.

Es proposa canviar el focus cap a noves ubicacions, noves àrees, nous contextos… Evidentment, això no es pot fer amb totes les activitats o continguts, és un tipus d’activitat a introduir de tant en tant.

7

Una activitat val més la pena que una altra si demana a l’alumnat de qüestionar-se temes que la ciutadania normalment no es qüestiona – i que són habitualment ignorats pels principals mitjans de comunicació.

Tot i que potser els nostres mitjans són més sensibles a alguns aspectes que els nordamericans, almenys als anys 70, la invitació és a vincular els aprenentatges amb els aspectes socials i polítics rellevants, a posar en qüestió el funcionament dels poders dels estats i els drets de les minories o de la ciutadania en general.

8

Una activitat val més la pena que una altra si implica que l’alumnat i el professorat prendran riscos quant a l’èxit o el fracàs.

La idea és provar coses que no s’han fet mai i que fins i tot puguin suposar la crítica de famílies o superiors precisament per això, perquè no són les que “sempre s’han fet”.

9

Una activitat val més la pena que una altra si fa que l’alumnat hagi de reescriure, assajar i polir el resultat del seu esforç inicial.

A diferència de les activitat tancades, les activitats que es proposen poden requerir contrastar el que s’ha fet, sotmetre-ho a la crítica dels altres i a la pròpia auto-avaluació, assajar actuacions davant un públic, practicar procediments… Tot el que suposi que una activitat és perfectible (i fer el possible per millorar-la) valdrà la pena.

10

Una activitat val més la pena que una altra si fa que l’alumnat apliqui i domini normes, estàndards o disciplines.

Que siguin activitats obertes no vol dir que no hagin de complir uns criteris de qualitat. Això es pot inculcar a l’alumnat, per exemple exposant-los, en activitats procedimentals, uns criteris externs que els permetin autoavaluar-se o avaluar-se mútuament (rúbriques establerts pel professorat, estàndards establerts oficialment), però també treballant col·lectivament aquests criteris.

11

Una activitat val més la pena que una altra si dona a l’alumnat l’oportunitat de compartir la planificació o la realització del pla, o els resultats d’una activitat amb altres.

Aquí faríem l’incís que, tot i que en els nostres centres el treball en equip està prou instaurat, encara falta molta formació sobre la manera en què aquest treball ha de ser dut a terme en la pràctica. Eines procedents del treball cooperatiu o dels grups interactius poden donar pistes. D’altra banda, creiem que quan es fa treball en equip, sobre tot es centra en la segona de les propostes, “compartir la realització del pla”, però no tant en les altres dues, “compartir la planificació” i “compartir els resultats”.

12

Una activitat val més la pena que una altra si és rellevant per a les finalitats que ha expressat l’alumnat.

Això implica, per suposat, que hi ha d’haver oportunitats per expressar els propis interessos, idees, iniciatives, que a més, sovint coincidiran en part amb els del currículum, però que no seran vistos com una cosa que només interessa el professorat.

Miquel Àngel Alabart és mestre i psicopedagog. Ha estat assessor de l’ICE de la UAB en temes de didàctica i treball per projectes. En l’actualitat treballa com a psicopedagog, terapeuta Gestalt i familiar i formador a l’Associació Arae. És director de les revistes Barbiana i Viure en família i professor associat a la Universitat de Vic.

Article citat

Raths, J. D. (1971): “Teaching without specific objectives”. A Educational leadership. Vol. 28, Num. 7, Abril 1971. Alexandria (VA, EUA): Association for Supervision and Curriculum Development.