Miquel Àngel AlabartEl passat dia 21 d’agost moria Sir Ken Robinson, impulsor i sobre tot, divulgador, d’una educació basada en les necessitats dels infants. La seva idea d’una escola que tingui cura de la creativitat dels nens i nenes va estar present en les seves publicacions i en les xerrades gravades en vídeo que es feien ràpidament virals.
Un dels seus darrers articles divulgatius, publicat a Wired amb el títol “Standardisation broke education. Here’s how we can fix our schools” (L’estandardització espatlla l’educació. Així és com podem arreglar les nostres escoles”), podria ser considerat el seu “testament” pedagògic. Hi torna amb el que seria el seu leitmotiv al llarg de la seva carrera, la necessitat de personalitzar l’educació en cada infant. Però en l’article, Robinson fa èmfasi en un aspecte no sempre tingut en compte per les persones que defensen l’educació respectuosa: que aquesta és imprescindible també per al bon funcionament de la societat. El que ell anomena la “depriment cultura de l’estandardització”, té com a resultat “la marginació de les capacitats que els infants en realitat tenen per crear un món més equitatiu i sostenible – que entenc que són la creativitat, la ciutadania compassiva i la col·laboració”.
Tecnologia i creativitat
Per a Robinson, doncs, i donada l’emergència climàtica en la que vivim, però també la gran revolució tecnològica en la què estem immersos, no es tracta només de respecte per les necessitats i ritmes dels infants, sinó de fer una tasca “deliberada” per “celebrar i cultivar aquestes forces”. “La cultura i la creativitat sempre han estat potenciades per la tecnologia. Les grans eines fan dues coses. Primer, amplien l’abast del que podem fer físicament. Però les eines transformatives també obren la nostra ment. L’arada va fer més fàcil remenar la terra. I amb el temps, també va capgirar formes senceres de vida”, reflexiona Robinson.
Davant un moment en què la intel·ligència artificial és cada cop més present, “hem de preguntar-nos a nosaltres mateixos, què ens distingeix com a humans? quines són les qualitats que hauríem d’estar celebrant?”. Això, per suposat, obliga a repensar de forma total “l’ecosistema de l’educació”.
Tot i el títol de l’article a Wired, Robinson no dona “pistes” concretes per “arreglar les escoles”. I és que potser per “arreglar” les escoles no ens hem de posar gaire solucionadors, sinó més reflexius i més vivencials. Al cap i a la fi no es tracta de posar en marxa molts recursos i tècniques (que de vegades sense adonar-nos ens posen més pressió a sobre) sinó, com diu el propi Robinson, de “potenciar les condicions correctes perquè la gent aprengui; fer l’educació menys formulista i més orgànica”.