Gianni RodariUs portem el primer capítol del llibre “Escola de fantasia”, de Gianni Rodari. Tot i que els textos que recull el llibre van ser escrits als anys setanta, la seva aposta insubornable per un ensenyament més ple i creatiu segueix sent del tot moderna.
El que aprenen els nens a l’escola representa una centèsima part del que aprenen dels pares, de la família, dels amics, de l’ambient físic i social en què creixen, del carrer, de la tele, dels jocs, dels objectes, de tot i de tothom. Aprenen absorbint paraules i conceptes, imatges i valors: no de manera passiva, i ara!, sinó reaccionant amb la força de la personalitat, assimilant el que és nou als esquemes anteriors, canviant contínuament aquests esquemes.
És una feina intensa, sense pausa i sense treva, que en el fons no coneixem gaire bé en concret, sinó només per esquemes que ens costa molt més de renovar. Massa sovint ens refiem de la memòria, que ens enganya en tots els punts, perquè ens fa confrontar els nens d’avui, que creixen en el món d’avui, amb el nen que havíem estat en un món totalment diferent. Ens refiem de les «grans línies» que descriuen els estudiosos de la psicologia evolutiva, no sempre fiables, perquè molts no treballen de debò. Molts es limiten a escriure sobre el que han escrit els altres, en una permanent transmissió de coneixements llibrescs.
Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo com un fet nou, amb el qual el món torna a començar altre cop des del principi.
Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo com un fet nou, amb el qual el món torna a començar altre cop des del principi.
Aquesta és la idea principal que haurien d’ensenyar als pares els manuals per a l’educació en família, i als mestres els tractats de pedagogia i de didàctica.
D’altra banda, només una disposició com aquesta pot justificar després tots els discursos que es fan sobre els «drets dels infants», sobre «l’escola a mida de l’infant», sobre el nen com a «productor i creador» a més de consumidor (de saber, de cultura, de valors). Si no, són un engany. Els «drets dels infants», a banda dels primaris i elementals (el dret a una casa, a la infància, al joc, a l’escola) no es poden fixar per sempre: cal acceptar que són els nens mateixos els que han de manifestar, precisar, concretar i actualitzar els seus drets. «L’escola a mida» no es pot descriure de manera definitiva, en un model que s’ha de provar i repetir. Només pot néixer com una escola que renova contínuament el seu model, reinterpretant constantment les exigències, els suggeriments directes o indirectes, la cultura espontània, les necessitats d’aquells infants concrets, d’aquell infant concret, aquell any, aquell dia. És una feinada de por, però és l’única necessària. Els pares i els mestres poden ser-li útils al nen només si estan disposats a renovar-se contínuament, a adaptar-se al seu creixement, a posar en dubte el propi bagatge cultural i tècnic, la pròpia concepció del món.
El concret, en educació, és el nen. No el projecte educatiu, ni el programa acadèmic, ni la tècnica didàctica en si.
Són coses banals, però ens n’oblidem a cada pas, perquè ens és més còmode, perquè la idea que la reeducació contínua de l’adult sigui la premissa de cada activitat educativa és difícil d’acceptar a la pràctica.
Genera la impressió que no hi ha cap punt estable.
La sensació d’una escala que només puja, sense possibilitat de baixar, sense replà per descansar. Però la vida és així, si no volem enganyar: una feina de la qual només et jubiles quan et mors.
Prendre partit pel nen és una altra cosa, requereix atenció, esperit de servei, compromís constant de ser-li les mil coses que li calen
Tot això es podria confondre amb un discurs sobre l’espontaneïtat. Però no, és tot el contrari. El que és partidari de l’espontaneïtat no es preocupa d’ajudar el nen: en té prou de deixar-lo fer, vagi on vagi. Prendre partit pel nen és una altra cosa, requereix atenció, esperit de servei, compromís constant de ser-li les mil coses que li calen: el company de creixement, de joc i de descobertes, l’animador, l’expert, el poder que li forneix instruments que necessita, l’adult que el provoca, que li obre nous horitzons, noves direccions en què moure’s. Som els graons de l’escala que el nen puja. Això no és res místic. De fet, en som els graons fins i tot sense adonar-nos-en, de manera que, com es pot comprendre, som graons inconnexos, vacil•lants i perillosos.
Hauríem d’elaborar normes de comportament per a nosaltres, no per als nens. Ells, si en tenen l’oportunitat, saben perfectament inventar-se les normes que els calen, i les respecten.
En una empresa educativa el programa no hauria de ser el ventall de coses que pretenem obtenir dels nens, sinó les que hem de fer nosaltres per ser-los útils. Hauríem d’elaborar normes de comportament per a nosaltres, no per als nens. Ells, si en tenen l’oportunitat, saben perfectament inventar-se les normes que els calen, i les respecten. N’hi ha prou de veure’ls jugar, és a dir, moure’s entre les normes escollides lliurement, i acceptades no perquè ens agradin a nosaltres, sinó perquè els agraden a ells. Els nens no haurien de fer res perquè hi estiguin obligats, o perquè ens vulguin plaure, o perquè ens estimin, o perquè ens tinguin por.
En realitat, com els personatges dels contes, creixen en una selva d’ordres i prohibicions, de «fes això» i «no facis això altre». Fins i tot a l’escola hi van perquè els hi envien. És una contradicció que es pot resoldre només transformant l’escola en un lloc que els faci contents d’anar-hi, mentre esperem que en el futur s’imaginin altres vies d’instrucció pública. Dit així és molt banal, però potser no hi ha cap manera més honesta de dir-ho. La idea que l’escola hagi de servir per ensinistrar els nens a entomar dificultats és una excusa perillosa que s’ofereix a qui vol evitar qualsevol canvi. En realitat els nens són capaços de posar-s’hi, d’esforçar-se contínuament, si tenen un objectiu. N’hi ha prou de veure’ls jugar a pilota fins que cauen esgotats, suats i feliços; o viure i treballar en una tenda de campanya; o projectar una construcció i portar-la a terme. Si el projecte és seu, si neix d’ells, no els espanta el cansament, i fins i tot es queden a l’escola de bon grat fora d’hores de classe.
En l’educació, a casa i a l’escola, cal tenir el valor de pensar sense mirar enrere, sense pretendre veure el futur, sinó, per dir-ho d’alguna manera, en contacte directe amb els nens i amb la seva voluntat de créixer.
*Primer capítol del llibre “Escola de fantasia”, de Gianni Rodari, publicat per Blackie Books.